Gràcies Ïa :)
dimecres, 30 de desembre del 2009
dilluns, 28 de desembre del 2009
The Cinematics - Love and terror
Els Cinematics han tornat... per fi, després de dos anys. El nou cd es diu Love and Terror i la veritat, estic encantada!Si voleu saber qui són doncs wikipèdia, you know... Myspace, you know too... O directament aneu a la seva web, o Googlejeu-los.
Per mi són dels millors grups que hi ha actualment de música indie.
El video que us planto és el que han fet ells, l'unic que he trobat del cd nou. La cançó és Love and terror. És bona, molt bona... però no és de les millors.
Per sort amb aquest cd, el segon, no han patit l'efecte que pateixen molts grups (un clar exemple, Bloc Party) que fa que empitjorin amb els anys. Al contrari, segueixen en su línia, i com que ha passat temps des del primer, les ganes de tornar-los a veure eren fortes, i no em sona ni repetitiu, ni más de lo mismo, ni res semblant.
Si us molen els Klaxons, els Killers (els que no sortien a los 40 principales), els The Bravery i tota aquesta gent, penso que us encantaran els Cinematics.
Enjoy!
Per als que no ho sabeu, que suposo que sou tots (juas, dit així sembla que em llegeixin la òstia de persones, no?) els Cinematics donen nom a aquest blog, amb Maybe Someday :)
Please could you hold this
I can't take it anymore
I'm bruised and broken
Rest my head against the floor
Well, I'm fed up with this train of events
Wondering what to do next
Yeah, I'm fed up with this train of events
Nothing is making sense
No blood, sweat or tears
You go your way
I'll go my way
But someday
We may meet
You go your way
I'll go my way
But someday
We may meet
Maybe someday
The TV throws its light across the bedroom floor
We're locked in silence
I can't take this anymore
'Cos I'm fed up with this train of events
Wondering what I'll do next
Yeah, I'm fed up with this train of events
Nothing is making sense
Well, I know I'll lose, I lose every time
You go your way
I'll go my way
And someday
We may meet
You go your way
I'll go my way
And someday
We may meet
Oh, maybe someday
Oh, maybe someday
You go your way
And I'll go my way
Someday
We may meet
You go your way
I'll go my way
And someday
We may meet
You go your way
I'll go my way
Someday
We may meet
You go your way, I'll go my way
You go your way, I'll go my way
You go your way, I'll go my way
You go your way, I'll go my way
Oh, maybe someday
Oh, maybe someday
Please could you hold this
I can't take it anymore
I'm bruised and broken
Rest my head against the floor
Well, I'm fed up with this train of events
Wondering what to do next
Yeah, I'm fed up with this train of events
Nothing is making sense
No blood, sweat or tears
You go your way
I'll go my way
But someday
We may meet
You go your way
I'll go my way
But someday
We may meet
Maybe someday
The TV throws its light across the bedroom floor
We're locked in silence
I can't take this anymore
'Cos I'm fed up with this train of events
Wondering what I'll do next
Yeah, I'm fed up with this train of events
Nothing is making sense
Well, I know I'll lose, I lose every time
You go your way
I'll go my way
And someday
We may meet
You go your way
I'll go my way
And someday
We may meet
Oh, maybe someday
Oh, maybe someday
You go your way
And I'll go my way
Someday
We may meet
You go your way
I'll go my way
And someday
We may meet
You go your way
I'll go my way
Someday
We may meet
You go your way, I'll go my way
You go your way, I'll go my way
You go your way, I'll go my way
You go your way, I'll go my way
Oh, maybe someday
Oh, maybe someday
dijous, 24 de desembre del 2009
Fuck windows!
Obro els ulls un bon dia i veig la llum. És curiós com amb tan de temps de cagar-me en Windows, no hagués intentat mirar més enllà... Suposo que és part del come coco que portem tots ja desde anys. Arrosegant el vici que els ordinadors són Windows, i que qualsevol cosa diferent a això és algo raro dels yanquees o dels grans experts en la matèria.
Doncs no senyors no!
La llum té nom i el seu nom és UBUNTU!
No em posaré a explicar de manera tècnica i en plan pro que és Ubuntu, bàsicament perque no en sé xD El que si us diré, amics meus usuaris de Windows, és que hi ha sortida per aquell infern d'actualitzacions i feina absurda anomenat Windows, hi ha sortida! Hi ha alternativa!
Ubuntu és software lliure, dit en altres paraules i utilitzant la paraula màgica que a tots ens agrada... és GRATIS! Potser els usuaris de Linux se'm tiraran al coll per dir això però, penso que Ubuntu és sistema Linux (o Unix...) pels tontos! És a dir, amics... si jo puc funcionar amb Ubuntu, tu per què no?
La principal ventatge del Ubuntu és: QUE NO ÉS WINDOWS! Ràpid i pràctic. Sense òsties, sense històries rares de updates, de reinicios, de... espere mientras se buscan soluciones a los problemas de su equipo, sense constants "acceptar/permitir" per tot!
Així doncs... ALCEU-VOS! REBELEU-VOS!
Un món millor és possible...
So say we all
Doncs no senyors no!
La llum té nom i el seu nom és UBUNTU!
No em posaré a explicar de manera tècnica i en plan pro que és Ubuntu, bàsicament perque no en sé xD El que si us diré, amics meus usuaris de Windows, és que hi ha sortida per aquell infern d'actualitzacions i feina absurda anomenat Windows, hi ha sortida! Hi ha alternativa!
Ubuntu és software lliure, dit en altres paraules i utilitzant la paraula màgica que a tots ens agrada... és GRATIS! Potser els usuaris de Linux se'm tiraran al coll per dir això però, penso que Ubuntu és sistema Linux (o Unix...) pels tontos! És a dir, amics... si jo puc funcionar amb Ubuntu, tu per què no?
La principal ventatge del Ubuntu és: QUE NO ÉS WINDOWS! Ràpid i pràctic. Sense òsties, sense històries rares de updates, de reinicios, de... espere mientras se buscan soluciones a los problemas de su equipo, sense constants "acceptar/permitir" per tot!
Així doncs... ALCEU-VOS! REBELEU-VOS!
Un món millor és possible...
So say we all
dijous, 10 de desembre del 2009
No... això només és temporal
Tinc dos gats i dues caixes de terra de gat en diferents llocs per veure quina els hi agrada més. Temporal.
No tinc cubells per la brossa que s'ha de reciclar, i la llenço en bosses de plàstic. Temporal.
No tinc cortines al menjador. Temporal.
No tinc TDT. Temporal per collons (o això diuen).
No tinc taula per posar el portàtil i tenir un escriptori rollo maco. Temporal.
Tinc tancada la porta de l'habitació fins que els dos gats deixin de pixar-se al meu llit. Temporal (espero...).
Tinc un llum penjant del sostre absolutament horrible. Temporal.
Tinc un PC i no tinc un Mac. Temporal (esperoooooo...).
I no és que no valori el que tinc però... no suporto les coses temporals!
No tinc cubells per la brossa que s'ha de reciclar, i la llenço en bosses de plàstic. Temporal.
No tinc cortines al menjador. Temporal.
No tinc TDT. Temporal per collons (o això diuen).
No tinc taula per posar el portàtil i tenir un escriptori rollo maco. Temporal.
Tinc tancada la porta de l'habitació fins que els dos gats deixin de pixar-se al meu llit. Temporal (espero...).
Tinc un llum penjant del sostre absolutament horrible. Temporal.
Tinc un PC i no tinc un Mac. Temporal (esperoooooo...).
I no és que no valori el que tinc però... no suporto les coses temporals!
dimecres, 9 de desembre del 2009
La història de Watson i Crick
Watson i Crick a part de ser els descobridors de que el DNA era una doble hèlix són els meus dos nous inquilins de casa.
A la feina hi ha gats, i molts. És una mica extrany perque treballo en una planta química que de per si, molt natural no és. Però allà viuen ells a sus anchas alimentats per mi i per molts altres que senten peneta al veure'ls allà.
Als pobres Watson i Crick se'ls van emportar només néixer a una casa particular on de seguida es van cansar d'ells. Van ser retornats a la planta química poc natural on havien nascut, però amb el xip cambiat. No es comportaven com els altres gats, família seva. Anaven darrera la gent perque ja havien estat amb gent. Ja no eren el típic gat de carrer i amb el futur que els esperava i lo macos que eren, no vaig tenir collons de deixar-los al carrer i ara viuen amb mi.
Amb el marron que això suposa i els gastos econòmics que en menys d'un setmana m'han costat, corren felicos pel meu zulito, barallant-se, jugant, menjant, dormint i cagant. Barallant-se, jugant, menjant, dormint i cagant.
Em fot pena la gent que té tan poca sensibilitat pels animals. Si no t'agraden, o no te'ls estimes lo suficient, deixa'ls viure i que es busquin la vida al carrer. Ensenyar-los a menjar d'un plat i després abandonar-los es pijtor que no pas deixar-los al carrer sense més. Ells ja apendran!
Tan que ens creiem, tan superiors que pensem que som... M'hi cago. Qui no respecta als animals, no es respecta a si mateix. Qui fa mal a un animal no mereix res. Qui abandona, per mi, ja es pot podrir. Poques coses fan patir més que un animal patint.
I parlo només de l'experiència meva amb aquests dos gatets, sense entrar en barbaritats que es fan als estius amb el gossos, ni maltractes molt més greus que no penso entrar, perque em fot tant parlar del tema que prefereixo no parlar-ne.
Encara hi ha gent que es pensa que no son com nosaltres, perque no parlen o no tenen la nostra raó. Moltes vegades preferiria ser un d'ells abans que un putu humà.
I malgrat tots els marrons dels que abans parlava i dels que estan per venir amb el Watson i la Crick, en cap moment he dubtat d'haver fet el que és correcte.
HE DIT!
A la feina hi ha gats, i molts. És una mica extrany perque treballo en una planta química que de per si, molt natural no és. Però allà viuen ells a sus anchas alimentats per mi i per molts altres que senten peneta al veure'ls allà.
Als pobres Watson i Crick se'ls van emportar només néixer a una casa particular on de seguida es van cansar d'ells. Van ser retornats a la planta química poc natural on havien nascut, però amb el xip cambiat. No es comportaven com els altres gats, família seva. Anaven darrera la gent perque ja havien estat amb gent. Ja no eren el típic gat de carrer i amb el futur que els esperava i lo macos que eren, no vaig tenir collons de deixar-los al carrer i ara viuen amb mi.
Amb el marron que això suposa i els gastos econòmics que en menys d'un setmana m'han costat, corren felicos pel meu zulito, barallant-se, jugant, menjant, dormint i cagant. Barallant-se, jugant, menjant, dormint i cagant.
Em fot pena la gent que té tan poca sensibilitat pels animals. Si no t'agraden, o no te'ls estimes lo suficient, deixa'ls viure i que es busquin la vida al carrer. Ensenyar-los a menjar d'un plat i després abandonar-los es pijtor que no pas deixar-los al carrer sense més. Ells ja apendran!
Tan que ens creiem, tan superiors que pensem que som... M'hi cago. Qui no respecta als animals, no es respecta a si mateix. Qui fa mal a un animal no mereix res. Qui abandona, per mi, ja es pot podrir. Poques coses fan patir més que un animal patint.
I parlo només de l'experiència meva amb aquests dos gatets, sense entrar en barbaritats que es fan als estius amb el gossos, ni maltractes molt més greus que no penso entrar, perque em fot tant parlar del tema que prefereixo no parlar-ne.
Encara hi ha gent que es pensa que no son com nosaltres, perque no parlen o no tenen la nostra raó. Moltes vegades preferiria ser un d'ells abans que un putu humà.
I malgrat tots els marrons dels que abans parlava i dels que estan per venir amb el Watson i la Crick, en cap moment he dubtat d'haver fet el que és correcte.
HE DIT!
diumenge, 6 de desembre del 2009
Marilyn Manson - BCN 04/12/09
"Recinto cubierto del estadio Olímpico Lluís Companys" o el que és el mateix, carpa de plàstic cutre al costat del estadi. Allà va tocar, o van fer tocar, al gran senyor Manson divendres.
Una setmana abans havia pujat a Montjuïc a veure als Depeche Mode i les riuades de gent eren brutals. Pel senyor Manson erem uns pocs, barrejats amb els que pujaven per veure la Copa Davis que es feia al mateix moment al Sant Jordi.
Pobre, trist, un concert fins i tot diria que decadent. Aquells espectacles als que jo havia anat (que no en són pocs Barcelona, Madrid i fins i tot Múrcia) tan brutals, tan grans! ... divendres va ser "el mateix", però amb baix pressupost.
Sempre he dit a la gent que per molt que no t'agradi Marilyn Manson, un concert seu val la pena veure per l'espectacle visual que és, o que era... ja no ho sé. Les plataformes, les nines, la llum, els colors, els trucs visuals... divendres van quedar reduits a 4 neons, banderetes, purpurina que volava, i un Manson més que moderat.
Malgrat tot he de dir que vaig disfrutar totes i cadascuna de les cançons de la hora i mitja de concert. El so era perfecte, i ell com sempre perfecte. Moderat però brillant, com el tipo que algun dia fué... (guinyo al gran Ivan Ferreiro, si).
Això si senyors! Es va eixugar el cul amb la bandera yanqui, com sempre! Això si que no ha cambiat!
El fet més destacable i inclús més insòlit que la decadència va ser la senyera que va treure i amb la que es va embolicar just abans de tocar "Irresponsable hate anthem". Cançó que per mi és de les millors, de les més fortes i de les que contenen més significat polític. Significat que mai havia associat amb Catalunya, però que vaig veure que anava que ni pintada ("I wasn't born with enough middle fingers, I don't need to choose a side").
En general la decepció va ser bona. Vull pensar que és la vida o la crisi o jo que sé. Vull pensar que no és res més que la confirmació de la meva teoria d'ex fan feta realitat. Jo he cambiat, ell també. És com si s'hagués apagat, és com si fós el començament del final. És com si el seu moment de glòria formés ja part del passat. I no m'agrada, però allí estaré quan torni, com a ex fan.
Us deixo la lletra de Unkillable Monster, cançó que vaig postejar fa un temps. Dóna què pensar... Sembla la història del que acabo d'explicar en aquest post. Si realment ell és l'unkillable monster no hagués pensat mai que acabaria així.
Una setmana abans havia pujat a Montjuïc a veure als Depeche Mode i les riuades de gent eren brutals. Pel senyor Manson erem uns pocs, barrejats amb els que pujaven per veure la Copa Davis que es feia al mateix moment al Sant Jordi.
Pobre, trist, un concert fins i tot diria que decadent. Aquells espectacles als que jo havia anat (que no en són pocs Barcelona, Madrid i fins i tot Múrcia) tan brutals, tan grans! ... divendres va ser "el mateix", però amb baix pressupost.
Sempre he dit a la gent que per molt que no t'agradi Marilyn Manson, un concert seu val la pena veure per l'espectacle visual que és, o que era... ja no ho sé. Les plataformes, les nines, la llum, els colors, els trucs visuals... divendres van quedar reduits a 4 neons, banderetes, purpurina que volava, i un Manson més que moderat.
Malgrat tot he de dir que vaig disfrutar totes i cadascuna de les cançons de la hora i mitja de concert. El so era perfecte, i ell com sempre perfecte. Moderat però brillant, com el tipo que algun dia fué... (guinyo al gran Ivan Ferreiro, si).
Això si senyors! Es va eixugar el cul amb la bandera yanqui, com sempre! Això si que no ha cambiat!
El fet més destacable i inclús més insòlit que la decadència va ser la senyera que va treure i amb la que es va embolicar just abans de tocar "Irresponsable hate anthem". Cançó que per mi és de les millors, de les més fortes i de les que contenen més significat polític. Significat que mai havia associat amb Catalunya, però que vaig veure que anava que ni pintada ("I wasn't born with enough middle fingers, I don't need to choose a side").
En general la decepció va ser bona. Vull pensar que és la vida o la crisi o jo que sé. Vull pensar que no és res més que la confirmació de la meva teoria d'ex fan feta realitat. Jo he cambiat, ell també. És com si s'hagués apagat, és com si fós el començament del final. És com si el seu moment de glòria formés ja part del passat. I no m'agrada, però allí estaré quan torni, com a ex fan.
Us deixo la lletra de Unkillable Monster, cançó que vaig postejar fa un temps. Dóna què pensar... Sembla la història del que acabo d'explicar en aquest post. Si realment ell és l'unkillable monster no hagués pensat mai que acabaria així.
UNKILLABLE MONSTER
How the fuck are we supposed to knowACTUALITZACIÓ 07/12/09
When I'm a monster, with the way
You refuse to die
How the fuck are we supposed to know
If we're in love
Or if we're in pain
I'm a tightrope walker
I can't find my circus
And I'm damaged beyond repair
You're just a coffin
Of a girl I knew
And I'm buried in you
You never said "I'll end up like this"
No. No, no, no
Sometimes I dream I'm an exterminating angel
A travelling executioner from heaven
Sent to give you the prettiest death I know
Call the grave and make our reservations
You never said "I'll end up like this"
No!
You never said "I'll end up like this"
No, no, no, no
Are we in love or are we in pain?
How the fuck are we supposed to know
When I'm a monster, with the way
You refuse to die
How the fuck are we supposed to know
If we're in love
Or if we're in pain
Why is my wound a front door to you?
Am I my own shadow?
Per youtube he trobat un video del moment senyera :) Senyera i Xibeca, senyors!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)