divendres, 3 de juliol de 2015

A una setmana del 10 de Juliol

A una setmana de l'aniversari del Quim aquí estic. Volent estar sola i sense poder, ni voler, parlar-ne amb ningú. Com alguna cosa absolutament extranya i meva de la que no vull ni paraules de consol, ni d'ànim i ni tansols un "t'entenc" o un "és normal".
39 anys li tocaria fer.
I no.
El dubte que em queda és si anar al cementiri, portar-li una rosa. O no.
No sé si ho vull fer per mi o per demostrar que encara m'importa. Encara no sé quina part de mi creu que és amb mi i quina és lògica i sap que no.
No sé què vull demostrar. No sé tansols si és per la seva mare o... Per una idea absurda de sentiment de culpa de ser feliç.
Perquè ho sóc. Ara no. A una setmana del 10 de Juliol. Però, generalment ho sóc.
És que per estimar a un altre noi ja no l'estimo?
No sé què pensar. El busco on era (passada la seva mort) i no el trobo. Potser l'he deixat marxar. Potser sóc egoísta de recordar-lo més en aquestes dates.
Fa un any i deu mesos que no hi puc parlar.
I no hi he deixat de pensar ni un dia. En silenci.
T'estimo Quimi.
Malgrat no sé perquè ho escric.

dijous, 23 d’abril de 2015

Sant Jordi 2015



If I go, a million miles away
I'd write a letter, each and everyday
'Cause honey nothing, nothing can ever change this love I have for you


[...]

But if you wanted, to leave me and roam
When you got back, I'd just say welcome home
'Cause honey nothing, nothing, nothing can ever change this, love I have, for you



- Sam Cooke - Nothing can change this love 

diumenge, 28 de desembre de 2014

MIQ

 Cadillac Solitario

Siempre quise ir a L.A. dejar un día esta ciudad, cruzar el mar en tu compañía. Pero ya hace tiempo que me has dejado y probablemente me habrás olvidado, no sé que aventuras correré sin ti.


divendres, 5 de desembre de 2014

Un dia dolent vaig trobar al meu pare plorant. Vaig anar cap a on era ell. Estirat al llit (al mateix lloc on anys després el vaig trobar mort). Em vaig asseure i em vaig posar a plorar. Li vaig dir "que passa, que passa???" angoixada. Em va fer marxar, em va dir que res i em va fer marxar. No sé si anys després tot això no ho hauria de pensar. Però el fet de fer-me marxar i dir-me que no passava res, potser me'l hauria d'aplicar més sovint. Com si fós ara? Potser si. Mai he oblidat aquell moment, mai. Per mi veure'l plorar va significar moltes coses. Sempre vaig patir per ell, malgrat ell no em deixava acostar-me. Sempre.

dijous, 20 de novembre de 2014

Per tu

Saps que l'altre dia vaig somiar que em deixaves un pis a Cambrils d'herència? Jo flipava perquè no sabia que el tinguéssis, i un cop mort me'l donaves. T'imagines? jaja...
T'estimo molt. Ja sé que últimament t'estic "fallant" una mica en quan al temps que et dedico. Però he de pensar en mi, veritat? Que hem de fer sinó, oi? Creu-me que dono moltes voltes a les coses però sempre arribo a la mateixa conclusió. Que s'ha de ser feliç i ara ho sóc. Tot el demés no importa. 
Et trobo a faltar en moltíssims moments. Ara, per exemple. Però sé que part, gran part, del que sóc ets tu. 
Ets en mí en moltes coses i ho sento així mateix. Queda entre tu i jo però... M'has deixat tantes coses maques que a vegades crec que encara ets viu, amb mi. 
Sento si en alguns moments sents que t'estic deixant de banda. Però sé que tan tu com jo estem i estarem units per sempre. Passi el que passi. 
Gràcies per llegir-me d'on sigui que ho hagis fet. Dóna records al meu pare si pots, que sé que podràs.
No vull que tot això soni a disculpa o a remordiment. Estic contenta de tot plegat. El que em dol i em fa escriure és el fet de que... cada cop sembla més impossible que hagis existit. I això fot. Després ho penso i sé que sí, perquè jo no seria el que sóc ara si no hagués estat per tu. El que et deia abans de que ets viu en mi. No t'oblidis dels records al papa, que d'aquí uns dies farà dos anys que no és aquí.

Nanusku pata pite pauuuu! ... Sempre.  

M.