dimecres, 26 novembre de 2014

L'última nit

Alexandra Stan – Mr. Saxobeat - Radio Edit

Avui deixo el pis on he viscut durant els útlims 4 anys de la meva vida. On el Watson, la Crick i servidora hem passat de tot. 
Aquest pis el vam montar entre jo i el Quim. Les parets, quadres... tot. Aquí era on vivíem, sense viure junts. Aquí va ser on vaig enterar-me de la seva mort, per telèfon. Aquí és on he passat les nits interminables després de la mort del meu pare. Aquí també em vaig enamorar d'un noi que es deia David, i aquí també me'n vaig desenamorar. Aquí ens vam prometre amor etern jo i el Quim. Aquí ens vam desenganyar, vam plorar. Aquí vaig apendre a tocar de peus a terra. 
Aquest és el pis dels meus millors i pitjors records. Aquí sobretot vaig fer vida amb el Quim. I sense el Quim, després de un any i 4 mesos de la seva mort, el deixo. I enrrera deixaré tots els records. Els records seus, els records del estiu amb el David i els records de la mort del meu pare aquí, sola amb els titis. 
Ara som dos titis més i un humà més. I estic en les meves útlimes hores sola, dintre d'aquestes 4 parets d'escassos 50 metres quadrats, i no puc evitar que la  nostalgia m'ataqui incontrolablement. 
Han sigut uns anys de moltes moltes coses. Amors, desamors i sobretot...dues morts molt importants, i dos amors també molt importants per mi (un conegut per vosaltres, i l'altre conegut per mi i del que us en he parlat molt menys però per mi igual d'intens). 
Però miro endavant sabent que aquí estic, i vès a saber on estaré. Cada cosa al seu lloc i al seu temps. Totes les coses que passen ens porten on som ara. La nostalgia no ens fa avançar però si més no ens recorda d'on venim i perquè som de la manera que som.
I amb un mateix sempre som, malgrat el voltant vagi variant i ens vagi fent de la manera que volem ser o que ens agrada. 
Jo tinc molta sort de tot el que he viscut. Malgrat les coses tristes, a elles també els he d'agraïr el fet que jo ara em consideri, sens dubte, una persona valenta. 
Fins a sempre, piset. Gràcies per tot, a tots. 

dijous, 20 novembre de 2014

Per tu

Saps que l'altre dia vaig somiar que em deixaves un pis a Cambrils d'herència? Jo flipava perquè no sabia que el tinguéssis, i un cop mort me'l donaves. T'imagines? jaja...
T'estimo molt. Ja sé que últimament t'estic "fallant" una mica en quan al temps que et dedico. Però he de pensar en mi, veritat? Que hem de fer sinó, oi? Creu-me que dono moltes voltes a les coses però sempre arribo a la mateixa conclusió. Que s'ha de ser feliç i ara ho sóc. Tot el demés no importa. 
Et trobo a faltar en moltíssims moments. Ara, per exemple. Però sé que part, gran part, del que sóc ets tu. 
Ets en mí en moltes coses i ho sento així mateix. Queda entre tu i jo però... M'has deixat tantes coses maques que a vegades crec que encara ets viu, amb mi. 
Sento si en alguns moments sents que t'estic deixant de banda. Però sé que tan tu com jo estem i estarem units per sempre. Passi el que passi. 
Gràcies per llegir-me d'on sigui que ho hagis fet. Dóna records al meu pare si pots, que sé que podràs.
No vull que tot això soni a disculpa o a remordiment. Estic contenta de tot plegat. El que em dol i em fa escriure és el fet de que... cada cop sembla més impossible que hagis existit. I això fot. Després ho penso i sé que sí, perquè jo no seria el que sóc ara si no hagués estat per tu. El que et deia abans de que ets viu en mi. No t'oblidis dels records al papa, que d'aquí uns dies farà dos anys que no és aquí.

Nanusku pata pite pauuuu! ... Sempre.  

M.

dilluns, 3 novembre de 2014

I'm alive!

Doncs sí. Aquí estic encara que no molt activa en quant a escriure i lamentar-me i bla bla... Tot i que per alguna estranya raó descobreixo que aquell jo del inframundo segueix existint.
Visc en un altre món, al planeta Namac o al del petit príncep, no ho sé ni jo.
El cas és que m'he perdut, i estic encantada de no trobar-me.
No, no és pas irònic! Tot ha fet un gir i... sembla una altra vida que no és la meva. I mola, perquè com molts ja sabeu a hores d'ara, la meva vida... no era massa ideal els últims mesos i anys.
Quina sort, la puta!
Però bé, ara... el que es diu ara que escric desde la nochesfera, no estic massa contenta perque resulta que encara queda de tot allò.
A tu, Quim, suposo que cada cop m'entens i em coneixes menys. Suposo que cada cop estem més i més lluny. El cas és que no he sabut separar el teu record viu, del de quan et vas morir. I ara quan et recordo no tinc bones sensacions. Al contrari, recordo molts mals ratos però no de tu amb mi sinó de quan vas marxar. Suposo que això no ajuda a mantenir-te al meu costat. No en tens cap culpa. Hauria d'haver sabut gestionar les coses amb més valentia i sense marxar de la realitat tan i tan sovint.
Ara no sé pas com arreglar-ho, però com sempre, confiaré en el temps i en que el que erem tu i jo és més fort que qualsevol mala passada que ens jugui la vida.
T'estimo.
M.

dimarts, 7 octubre de 2014

Tot queda igual (?)

Quan alguna cosa t'està perseguint sempre i no veus la manera d'escapar, sempre arriba l'hora que pots més que ella i la deixes enrrera. Sempre! 
Crec que ara estic vivint aquest precís moment en el que apretes i aconsegueixes fugir. 
Sempre es pot córrer més, sempre es pot donar més de si. Sempre pots arribar on mai creus que arribes. 
És fantàstic.


Sopa De Cabra – Tot queda igual


Busco una llum busco un color
camino sense direcció.

El carrer és fosc me'n vaig de tort
avui no em sento un triomfador.

Espero que et vagi tot bé
ja ens trobarem allà a l'infern
ens en riurem del que vam ser.

No sé quants cops m'hauré d'entrebancar
no sé si tornaré mai al teu costat
només sé que quan provo de canviar
Tot queda igual.

M'aixecaré d'aquest racó
m'escaparé de la paret
als meus records calaré foc
quan trobaré algun bar obert

Vull perdre el nord vull estar boig
beure'm un riu sencer d'alcohol
vull cridar al cel que ja no hi sóc.

No sé si això és l'inici del final
no sé si estic despert o estic somniant
només sé que quan provo de canviar
Tot queda igual.

No sé quants cops m'hauré d'entrebancar
no sé si tornaré mai al teu costat
només sé que quan provo de canviar
Tot queda igual.

No sé si això és l'inici del final
no sé si estic despert o estic somniant
només sé que quan provo de canviar
Tot queda igual.

divendres, 3 octubre de 2014

No marxis tu també Watson...
Que el Nanusku, el Nap i el Newton no et volen veure fins d'aquí molts anys.
Get well soon, buddy...
Faré tot el que estigui a les meves mans perquè el meu gatet no marxi.
Tinc un mal karma a sobre nois, que no sé pas que he fet per tenir-lo!

Si tot passa i es queda amb mi, ufff! no sabeu pas com ho celebraré! :_)