dimecres, 9 de desembre de 2009

La història de Watson i Crick


Watson i Crick a part de ser els descobridors de que el DNA era una doble hèlix són els meus dos nous inquilins de casa.
A la feina hi ha gats, i molts. És una mica extrany perque treballo en una planta química que de per si, molt natural no és. Però allà viuen ells a sus anchas alimentats per mi i per molts altres que senten peneta al veure'ls allà.
Als pobres Watson i Crick se'ls van emportar només néixer a una casa particular on de seguida es van cansar d'ells. Van ser retornats a la planta química poc natural on havien nascut, però amb el xip cambiat. No es comportaven com els altres gats, família seva. Anaven darrera la gent perque ja havien estat amb gent. Ja no eren el típic gat de carrer i amb el futur que els esperava i lo macos que eren, no vaig tenir collons de deixar-los al carrer i ara viuen amb mi.
Amb el marron que això suposa i els gastos econòmics que en menys d'un setmana m'han costat, corren felicos pel meu zulito, barallant-se, jugant, menjant, dormint i cagant. Barallant-se, jugant, menjant, dormint i cagant.
Em fot pena la gent que té tan poca sensibilitat pels animals. Si no t'agraden, o no te'ls estimes lo suficient, deixa'ls viure i que es busquin la vida al carrer. Ensenyar-los a menjar d'un plat i després abandonar-los es pijtor que no pas deixar-los al carrer sense més. Ells ja apendran!
Tan que ens creiem, tan superiors que pensem que som... M'hi cago. Qui no respecta als animals, no es respecta a si mateix. Qui fa mal a un animal no mereix res. Qui abandona, per mi, ja es pot podrir. Poques coses fan patir més que un animal patint.
I parlo només de l'experiència meva amb aquests dos gatets, sense entrar en barbaritats que es fan als estius amb el gossos, ni maltractes molt més greus que no penso entrar, perque em fot tant parlar del tema que prefereixo no parlar-ne.
Encara hi ha gent que es pensa que no son com nosaltres, perque no parlen o no tenen la nostra raó. Moltes vegades preferiria ser un d'ells abans que un putu humà.
I malgrat tots els marrons dels que abans parlava i dels que estan per venir amb el Watson i la Crick, en cap moment he dubtat d'haver fet el que és correcte.
HE DIT!

3 comentaris:

Antonio ha dit...

Jo també reconec que el patiment dels animals m'afecta de manera irracional. I això no significa menystenir el patiment humà, però en el fons crec que és una mateixa cosa. És una qüestió de sensibilitat, no?

Ïa ha dit...

Ben dit gent!

Els humans pequen de jerarquitzar les espècies i de posar-se ben al capdamunt de la piràmide així la resta sembla que hagi d'estar subordinada al nostre servei, i no és pas així! que va!

Viu i deix viure! qui destrueix vida no és digne de la seva pròpia.

Amunt el poder animal i vegetal salvatge!!!

Ïa ha dit...

Per cert...els titiiiis estan maquíssims tia!! ja espero el dia de veure'ls fets uns tuixons ( si no miren un al google i veuràs que refetons estan els tuixons )jeje!

^.^