dimarts, 17 de desembre de 2013

Capítol 380 del meu particular infern

Avui tot anava més o menys bé. Cafè amb sa mare al "nostre bar" sense que m'afectés massa, per ja haver-hi anat varies vegades, amb varies vegades de caure'm el món a sobre...
Però com ha cambiat la cosa quan a la porto a casa decidida a dir adéu i "prueba superada" quan... Veig al jardí l'arbre de nadal, ple de llums... les llums que ell havia posat l'any passat, i cada any en aquell arbre. I lo content que n'estava. Cada any alguna llum nova.
El món a sobre és poc per dir el que he sentit al veure "el seu" arbre.
Derrumbada intentant mantenir una compostura bastant impossible... Impossible perquè era allà. Impossible quan m'expliquen les sis injeccions d'adrenalina que li van caure per reanimar-lo. I que no van fer res... No com a la Uma Thurman a Pulp fiction que la van activar al acte. No.
Adéu i apanya't amb el que et queda.
Em segueix semblant tot una broma.
Una broma en forma d'arbre de nadal inmens al jardí de casa seva, la casa on tantes estones passàvem desitjant que no vingués ningú. El mateix ningú que ara, en forma de sa mare, em sembla el tot. Perquè és  la conexió que tinc amb ell. Ella i només ella. La mateixa persona que desitjava que no aparegués per casa per estar sols, ara és la que em fa sentir menys sola, amb tot aquesta colla de sentiments horribles que no puc compartir amb qui me'ls fa sentir.
T'estimo Quim. L'arbre, un any més, està preciós. Gràcies a tu.