:)

A vegades estic tan trista que NO em costa estar contenta. Penses... per què? Perque passar més mals ratos dels que ens són estrictament necessaris? I se't ensorra tot, i no et deixes... i es torna ensorrar.. i potser et deixes, però ho tornes a intentar.
A vegades el recordo sense que ningú ho sàpiga. Amb paraules, amb gestos que faig... i sé que són nostres. I de ningú més. I el sento tant a prop que... em sento contenta. En comptes de trista, contenta.
És extrany. És molt extrany.
A vegades sento que estic vivint una altra vida. Que per alguna raó hi ha hagut un error i això no em toca.
A vegades penso que hi ets, Quim, i que en qualsevol moment estaré fent unes rises amb tu. I les faig, les fem... riem, plorem, ens estimem. L'únic que no ets físicament aquí. Però...
A vegades penso, i què? Que no tinc sort? Jo crec que molta. A vegades penso la sort que tinc i he tingut. La sort de saber que algú ho ha donat tot per mi, tot. Tot. Qui ho pot dir això?
A vegades no sé ni com ho faré. I a vegades tinc claríssim cap on tirar.
A vegades em sento culpable, i a vegades orgullosa de tot el que vam aconseguir.
No tinc ganes d'estar trista, i ho estic. Però sé que tu ets amb mi. Hi ets. I ho sé. Sempre hi has estat. Des del primer moment que ens vam conèixer. Sempre.
A vegades crec que estic malament del cap. A vegades penso que no, i que sort que tu em mantens amb els peus a la terra.
Sé perfectament que em diries a cada moment. Et conec massa. I m'ajudes. M'ajudes molt. Com sempre feies.
Gràcies. T'estimo.