Moon and Mendetz. Mendetz and Moon.

El cap em va a mil per hora quan penso en Moon, però també m'hi va quan penso en el concert d'ahir dels Mendetz. Per no poder decidir si faig un post sobre la peli, o sobre el concert m'he decidit a fer un mix.
Un mix breu, perque per molt que jo digui, el que crec que hauríeu de fer abans de morir es veure Moon i anar a un concert de Mendetz. Moon, guanyadora de Sitges d'aquest any, inevitablement em va fer pensar en el pobre Desmond Hume de la estación del cisne de Lost, la escotilla! Però bueno, només en té l'aire. La peli és gairebé perfecta, i la banda sonora l'acompanya de la mà en perfecta harmonia. Clint Mansell, mateix compositor que Requiem for a dream o The Fountain (La fuente de la vida).
Insòlita, enigmàtica i tendre. Si no l'heu vist, ja tardeu.

Mendetz van tocar ahir amb els Sidonie a la Sala Zero de Tarragona. Molta gent després de Sidonie fotia el camp, davant la meva incomprensió, per què marxar?! Personalment opino que Mendetz els dóna mil voltes. Bones cançons, i bona imatge de bon rollo. Sense pretensions van tocar, una darrera l'altre el repertori dels seus dos disquets acabant tocant, seguides, Souvenir i Future Sex. I jo que vaig pensar... els dos hits, i ara què? Encara no ha acabat el concert i no tenen més subidons! Però... oh senyors meus, con un par es van fotre a tocar Freed from desire de la Gala, fent que tota la sala s'aixequés i embogís (bé, no sé si tota la sala, jo personalment, si) acabant de manera apoteòsica i deixant-me amb un inmens somriure als llabis.

Fantàstics Mendetz, fantàstica Moon. Res més a dir. That's all folks.

Mapa de los sonidos de Tokyo

Sembla ser que he trencat una mica el gafisme del cine de les últimes dues setmanes. Però bueno, res espectacular...
Mapa de los sonidos de Tokyo esperava que fós un tostón soporífer i no tenia cap ni una expectativa posada en la peli. Potser per això psè... Bueno... no va estar tan mal.
Sort que està feta a Tokyo perque ja vaig trobar l'encant de seguida i la clau amb què distreure'm. Perque considero que la senyora Coixet, fa aquesta peli a una ciutat normal, bueno normal... una ciutat com una altra, una ciutat que no sigui Tokyo, i la peli és converteix en una màs del montón. L'argument no mata, normal i corrent... No sé si dir-ho però... que coi, és el meu blog i puc dir el que em roti o sigui que ho diré.. Argument del tot vulgar!
Això si, Tokyo és fantàstica i té bastant de protagonisme a la peli. Començant perque a la prota li encanten els mochis de fresa ^^ Mercats de peix, el cementiri, i l'estelar presència silenciosa dels gatets daurats que mouen la poteta!
[ironia ON] A destacar també el fantàstic doblatje que Sergi Lopez es fa a si mateix [ironia OFF]
M'està costant eh, em costa veure una peli com déu mana. Seguim a l'espera de Malditos Bastardos. Espero aviat poder fer un post recomanant que veieu una peli. Sincerament, es pot viure perfectament sense haver vist Mapa de los Sonidos de Tokyo. Qualsevol documental sobre la ciutat serveix, no cal que sigui made in Coixet.

No-recomanacions de pelis

Porto dues setmanes seguides de mala ratxa al cine. Només espero que estrenin aviat Malditos Bastardos del senyor Tarantino per treure'm l'espina. He arribat a pensar que potser després d'haver vist la fantàstica i perfecta UP, tot em sembla una merda... però que va, no és això! El que he vist les dues últimes setmanes no diré directament que és una merda... però casi casi.

Tot va començar amb la nova peli del gran Lars Von Trier. Gran, molt gran aquest paio. Una d'elles, Bailando en la oscuridad on sortia la Björk fent un paper brutal. La peli era una sobredosi de sensibilitat i cruesa com n'hi ha poques, deixant-te amb aquell regust agredolç i la sensació d'haver vist una peli com déu mana. El jefe de todo esto era una... eeem.... no sé com descriure-la. Jo vaig riure moltíssim. Situacions surreals amb un home que pobre les passa ben putes intentant fer-se passar per jefe, quan el jefe és un altre que no sap dirigir l'empresa i que bueno... en fi, no vull fer espoilers. L'encant de la peli també estava en el fet de que no hi havia un sol de minut que hi hagués música, plans mal fotuts i tallats a saco i un guió molt peculiar, que li donava un aire molt especial.

El jefe de todo esto

Quan vaig decidir anar a veure Anticristo va ser per aquestes dues pelis i perque el senyor Von trier per mi, és un dels que val la pena sempre anar a veure. Però m'equivocava. Anticristo té un començament apoteòsic que et fa venir ganes de seguir amb la peli, però mica en mica les ganes de veure-la es van convertint en una mena de sentiment dolent que no saps si és normal o no, fins que acabes pertorbat per les imatges, pels ambients, pels colors de la peli, pels diàlegs i per, suposo que gran interpretació dels dos actors, el Wlliam Dafoe i Charlotte Gainsbourg. No deixa de fer-me ràbia que la noia, la Charlotte Gainsbourg, sigui l'encantadora Estaphanie del La ciencia del sueño. Una peli que la tinc situada a la posició més alta de les pelis pedestal, i que ara... aquesta encantadora noia no puc evitar veure-la desquiciada com l'he vist a Anticristo. L'Esptephanie s'ha corrumput, i ha estat corrumpuda pel senyor Von trier. Lars Von Trier, un home que crec que s'ha volgut cagar amb tot el personal i ho ha aconseguit. Quan va acabar la peli per mi que va pensar "Ara sabreu lo que és bo i us cagareu amb mi" I així ha estat. Pels que l'hagueu vista, us acompanyo en el sentiment. La gent sortia del cine callada i por patas, els que quedavem, perque alguns van marxar a mitja peli. A mi m'ha traumatitzat, escenes sobretot amb claus angleses i tisores que quan em venen al cap les faig fora cagant llets, perque no fan res més que provocar-me nusos al estómac. Si l'heu vist, sabeu de que parlo (Donde estáaaaaaaaaaaas?!) i si no l'heu vist, puc assegurar que el que us esteu imaginant no arriba ni de bon troç a les atrocitats vistes a la peli.

Charlotte Gainsbourg, Anticristo

Nem a la segúent Ressacon en las Vegas. Au va!!!! Feia temps que no veia una merda igual (caxis, ya se'm ha escapat la paraula merda). Pensava que seria rollo Very bad things, perque van del mateix... 4 paios que van de despedida de solter i tal... però que va! Bromes fàcils sense cap gràcia, un humor passat de rosca i caspós que hauria d'estar prohibit! El que és el notes del grup no té ni puta gràcia! Saps com comença i saps com acaba, lo pitjor que pot passar-te en una peli. Vaig tenir moltes temptacions de marxar de la sala a mitjes. Però els 7 euros de l'entrada crec que van ser el que ho va impedir. Ademés i para más INRI, estava rodejada d'un exèrcit d'adolescents als quals la peli els produïa just l'efecte contrari que em produïa a mi. Cada puta brometa absurda els feia riure a carcajada limpia, a part de comentar totes i cadascuna de les tonteries i cantar totes i cadascunes de les merda cançons de la Rhianna i companyia que formen part de la banda sonora. Lo únic que valia la pena: La cançó metalera última i el paio que cantava a la boda (ups, perdó per l'espoiler, però em sembla que als 5 minuts de peli això ja ho haguéssiu deduit).

Ressacón en las Vegas

I això és tot, crec... Espero que per la pròxima vegada pugui sortir del cine amb la sensació de no haver pagat els 7 euros envà. Penso que amb Malditos bastardos així serà, però també ho pensava amb Anticristo! Així que mai se sap!

The Fall

Fa només qüestió de dies en el top ten de pelis que vai penjar us parlava de The Fall tot dient que mai l'havia vista estrenar-se al cine. Doncs bueno, no sé si per simple casualitat, coses de Murphy o vés a saber per què, però The Fall ja és al cine. Hi he anat de seguida que ho he sabut a veure-la altre cop.

Premi a la millor película del Festival de Sitges del 2007. Esplèndida, plena de detalls insòlits, una història que desborda sensibilitat per tots cantons. El que més crida l'atenció i crec que el més maco de la peli són els colors, els paisatges i els ambients...

Tan ens trobem en l'ambient de l'hospital més aviat gris, on tenim els dos protagonistes ingressats (una nena i un noi), com per contra ens podem trobar en mig d'un conte èpic, ple de colors i de llum i amb històries fantasioses.

Els salts entre vida real i conte són genials, quadren a la perfecció i en cap moment et deixen perdut. Tot i ser dins un conte, saps que no hi ets, però et creus el conte. I el mateix passa a la inversa, com a la nena, que quan es troba a l'hospital està desitjant que segueixin explicant aquella història...

Els personatges reals, sobretot la nena, captiven desde el primer moment, desde la primera frase. Els del conte són tots molt pintorescos. Un bandoler espanyol, un indi (de la India), un esclau negre, un expert en explosius rus, un indígena, que segons sembla guarda ocells a la panxa perque no els facin mal, i el mismíssim Charles Darwin, com a cervell intel.ligent del grup.

Amb un transfons molt trist, la peli no ens deixa ni molts menys indiferents. Dins de la tristesa de la història no m'atreviria a dir que The Fall sigui ni molt menys un drama, simplement penso que a vegades les històries tristes són aquelles que ens desperten la sensibilitat que tenim a dins adormida, que de tan en tan ja va bé que ens remoguin una mica els sentiments, no creieu?

Top ten de pelis

Eeeei, novetat de la setmana! Top ten de pelis! Woow! Allá vamos...

1.- The science of sleep - Michel Gondry

(click aquí o aquí)

La millor peli que he vist mai per enginyosa i brillant. És del tot surreal i crec que per això crida tan l'atenció. Dintre de lo rara que és, té un punt de veritat que penso que tots ens podríem sentir identificats amb ella. O si no, a veure si hi ha algú que no tingui somnis raros o algú que no hagi pensat que el que estava somiant estava passant de veritat. Molt tendre, molt maca.

2.- The Crow

Peli molt gòtica. La meva peli preferida desde l'adolescència. El cuervo és el Brandon Lee (fill del Bruce Lee) que va morir en circumstàncies extranyes mentres es rodava la peli i bla bla bla.. La seva mort va ajudar a donar-li un aire de misteri i a fer crèixer el seu nombre de seguidors. Té tots els elements sinistres que es poden desitjar: amor, mort, tombes i el personatge del corb, obscur i tenebrós.

Se'n han fet segones parts que jo, fan de Brandon Lee i fidel seguidora de la peli, mai m'he dignat a veure per considerar-les... basura! Es van voler aprofitar, colla d'oportunistes!

Els 69 eyes tenen una canço dedicada al amic Brandon, és aquesta: http://www.goear.com/listen.php?v=79b22e9

3.- The Bridge

No és una peli sinó un documental. Tota la peli passa al Golden Gate de San Francisco on cada any s'hi llencen centenars de persones. El director del documental va plantar una càmara de video allà grabant un any sencer. Dit així pot semblar una mena de merda sensacionalista i morbosa sobre el tema del suïcidi, però és tot lo contrari. Malgrat tractar un tema així, morbós de per sí, ho fa amb tan de respecte que fa posar la pell de gallina.

4.- El jefe de todo esto - Lars Von Trier

Després de dos pelis dramàtiques una que fa moltíssima gràcia! El senyor Von Trier quan ho fa, ho fa molt bé! L'argument no té cap mena de desperdici i l'humor que gasten és ben curiós. A més es permet el luxe de fotre una peli amb plans mal fets, caps tallats i ni un sol minut de música. Genial.

5.- Tideland - Terry Guilliam (ex Monty Phyton!)

Fantàsticament repugnant... Encantadora i fastigosa a la vegada. Una nena.. amb el pare mort al menjador descomposant-se juga amb nines que només tenen cap, coneix a una taxidermista que fa molta por que li disseca al pare. Una bona lliçó de on ens pot portar la soletat quan som petits.

6.- Mi vecino Totoro - Hayao Miyazaki

Sobren els comentaris... Feu click aquí, allà.. on volgueu... Maquíssima.

7.- Pequeña Miss Sunshine

Fa molta gràcia, molta. És d'una familia composada pel pare, la mare, un tiet suicida, un avi pervertit, un dels fills és un fanàtic de Frederich Nietzsche que només es comunica a través d'una pissarra perque es nega a parlar i la filla, la nena que vol arribar a guanyar el concurs de Miss Sunshine amb un espectacle que no desvetllaré els detalls per si la veieu. El final de la peli és el millor, pels que l'hagueu vista només diré una cosa: Oh yeeah! jajaja

8.- The Fall

La vaig veure a Sitges i la vai trobar tan tendre i profunda... És fantasiosa i alhora molt crua. A vegades penso que em va molar tant pel fet d'haver-la vist a Sitges, on la gent al començament quan surt el logo a la pantalla del festival amb el king kong i Sitges de fons la aplaudeix eufòrica i al final de la peli más de lo mismo... Però penso que no es tracta d'haver-la vist allà, perque el mateix dia en vaig veure una de Japonesa, d'aquestes de traicions i tiros i morts per tot arreu, i la vai trobar soporífera, literalment, perque em vaig adormir.

És curiós que The Fall mai l'hagi vist estrenar-se a cap cine.

9.- Wall·E

O qualsevol de Pixar, no té més. Molen. Poso aquesta perque és la última que vai veure i em va agradar taaaaaaant... Ell Wall·E és tan maco ^^

10.- Requiem for a Dream - Darren Aronofsky

A mi em va destrossar psicològicament. Em va fer veure que avui estàs bé i demà potser la teva vida se'n va pendre pel cul. Molt recomanable, tots l'hauríem de veure almenys un cop.

Doncs res, that's all folks! Espero que us hagi fet venir ganes de veure'n alguna!

Curt Wilde

Velvet Goldmine va ser una peli que va passar totalment desapercebuda en el seu temps, cap al 1997, fet totalment injust perquè val molt la pena en molts sentits. Tractava sobre el fenòmen del Glam Rock, on el protagonista, Brian Slate (El Jonathan Rhys Meyers, que al video surt de públic amb els cabells llargs) és una super estrella del glam a qui se suposa que maten misteriosament al mig d'un concert. La peli reflecteix molt bé tot el rollo glam: sabates de plataforma, les plomes i les lentejuelas de brillants i sobretot el rollo ambigu entre gai i no-gai. Estaven tots ben sonats, però viure en aquella época deuria ser si més no com viure en un altre món com a més... brillant.

Els principis al món de la música de Brian Slate van ser molt xungus, era massa nyonyo i no tenia cap mena de futur... Fins que li va venir l'inspiració amb l'actuació del gran CURT WILDE... que és el gran l'Ewan Mc.Gregor, per si no us hi havíeu fixat ;) Salvatge, brutal.

Brian Slate (i jo mateixa mentres la veia al cine, i també la resta de vegades que l'he tornat a veure) és queda flipat amb allò... Ell que no cridava l'atenció de ningú quan pujava dalt d'un escenari, se li fa de día quan coneix a Curt Wilde, amb qui a part de tenir una relació d'allò més ambigua, l'ajuda a sortir de la normalitat i la mediocritat musical per anar directament a triumfar entre les masses del rollo Glam dels 70's. De mentres et van explicant els electro shocks patits per Wilde quan era petit, en una infància no precisament gaire convencional. I així acaba sent de gran. Molt del rollo Iggy Pop, en el qual es va inspirar el director, però sobretot molt boig.

Per si no veieu mai la peli sencera, quedeu-vos amb aquest troç, que no sé si és el millor, però si el més salvatge.

Ed Wood

Quatre anys després de la seva mort fóu considerat el pitjor director de cine de la história... El senyor Tim Burton va fer una peli sobre la seva vida amb molt d'encert. A partir del moment que Ed Wood va ser considerat pitjor director de la història del cine, per art de màgia, tot una colla de freakis el van començar a idolatrar... d'aquí que Burton li fés la peli.

Estava rodejat dels personatges més pintorescos que corríen per Hollywood, començant pel gran mestre Bela Lugosi, a qui va tenir el plaer de conéixer (a la peli del Burton, Wood es troba a Lugosi un bon dia dins unes pompes fúnebres emprovant-se taúds...).

Un lluitador de lucha libre calvo i gran com un armari, un vident friquíssim (que pel que sembla va ser qui va predir la mort de Kennedy), una vampira presentadora de tele en atur, i un gai que vol cambiar de sexe, representat pel Bill Murray, més que graciós. Tota aquesta colla de gent RARA, eren els que l'acompanyaven en els rodatges, a part de la seva novia, a qui les crítiques solíen deixar verda. El més raro de tots però era el propi Wood, que era un fanàtic dels jerseis d'angora i que es vestia amb roba de dona d'amagat, va combatre a la guerra amb roba interior femenina i mitges, patint per si el feríen ser descobert pels metges.

Filmaven pel carrer sense permisos i enganyant als productors fent propaganda del gran talent de Wood (fals) i dels millions de dólars que treurien amb les seves pelis de Terror...

No tenia ni un duru per fer pelis, però idees... moltes! Plan 9 from the outer space va ser produida ni més ni menys que per una església católica d'allà a Los Àngeles amb la condició de que tots els del rodatge (tots els freakis, lliutador, vampira, el Lugosi inclòs) passéssin pel baptisme, i que després del graaaan èxit que tindria la peli, amb els diners Wood fés 12 pelis sobre els 12 apóstols.

Evidentment mai es van arribar a fer, però Plan 9 si. Va ser passat 1956 quan Bela Lugosi ja havia mort. Wood va agafar unes imatges grabades on sortia Bela, de menys de cinc minuts, i trossos de filmacions antigues de la guerra, imatges de Buffalos, i les d'un pop a sota a l'aigua que se suposava que habia de fer molta por... Platillos volantes de plàstic, als que clarament se'ls veia el fil des d'on penajven (juas)... En fi, tot una série d'elements que caracteritzaven les seves pelis d'una manera tan cutre i especial que han fet que passés a la història.

El personatge de Bela Lugosi a la peli de Burton està més que ben aconseguit, és genial. És un vell que va tenir el seu moment de glòria en la història del cine, protagonitzant Dràcula, i que en la actualitat està arruïnat, sense feina i és adicte a la morfina. Malcarat però tendre. Trobar-se amb Ed Wood li va servir per fer alguna que altra peli més, amb poc encert, però el vincle creat entre ells dos penso que és lo més maco de la peli.

Us penjo ja per acabar el video de Bela Lugosi's Dead, cançó de 1979 que li van fer els Bauhaus en homenatge al actor. Probablement, la seva millor cançó, o si més no la més famosa.

White on white translucent black capes

Back on the rack

Bela Lugosi's dead

The bats have left the bell tower

The victims have been bled

Red velvet lines the black box

Bela Lugosi's dead

Undead undead undead

The virginal brides file past his tomb

Strewn with time's dead flowers

Bereft in deathly bloom

Alone in a darkened room

The count

Bela Lugosi's dead

Undead undead undead

Totoro and Mei

Trobo aquesta imatge tan maca... El Totoro és un follet que viu al bosc, i dorm sota l'arbre més gran que hi ha. Només pot ser vist pels nens... La Mei es troba amb els Totoros petitets i els segueix per trobar-se amb el gran Totoro, que és mooolt gros, però que no li fa cap por. El Totoro és ben pelut, es nota que es tot mullit i tou, com un coixí : )

La cara de sorpresa que fa quan li toquen el nas és tan bonica, i la de la Mei és tendre... molt expressives... Això que "només" és un dibuix!

My neighbour Totoro

It's all gone, Pete Tong

It's all gone, Pete Tong és un documental fictici que ens deixa entrar dins la vida d'un DJ que es fa dir Frankie Wilde, resident a Eivissa.
D'entrada a mi aquest món dels DJ's d'Eivissa i tot plegat no és que em cridés especialment l'atenció. Però la peli em va sorprendre molt gratament al veure com, de ser la història sobre un tiu completament sonat, desmadrat i desquiciat que té tota la fama que vol, tots els calers que vol, totes les ties que vol i tota la cocaína que vol,... passa a ser una història que desprèn sensibilitat per totes bandes pel fet de que Frankie Wilde, DJ desquiciat, desmadrat, cocainòman i bla bla bla...un bon dia es queda sord.
Hi ha per mi tres fases dins la peli. La primera, la del desmadre, les farres i la "bona vida" (i ho poso entre cometes bona vida, ara us diré perquè). Una fase entremig, decadent total, on veiem la cara més fosca d'un adicte a la cocaína que un bon dia es troba que no pot treballar més per una limitació física que abans no tenia. Després de passar-les putes entrem a la última fase, la fase més entranyable de totes que és quan Frankie torna a la "bona vida" de veritat i on sembla que es retroba amb ell mateix després de quedar-se sord.
El protagonista que fa de Frankie Wilde és un actor que es diu Paul Kaye. La meva enhorabona al senyor Kaye perquè clava al personatge, gairebé et creus que va existir de veritat. Encantador.
No passa tampoc desaparcebuda l'aparició d'una mena de ós panda amb el nas ple de mocs i una veu d'allò més sinistra que representa el mono que Frankie Wilde passa amb la cocaína. Esplèndid.
Sorprenent, cambiant, a estones molt irònica. Em permeto també el luxe de dir que la trobo d'allò més sentimental (conscient de que és una opinió mooolt personal, i algú potser pot no veure el sentimentalisme per enlloc).

Enjoy it!

Si en voleu més:
http://www.itsallgonepetetong.com/

Lost Highway - David Lynch

Ho faré perquè així ho mereix, però escriure sobre Carretera perdida em resulta complicat, com complicat és entendre-la. Penso que ni amb una conversa tot fent una birra amb David Lynch treuria la solució als dubtes que ha creat la peli dins del meu cap d'espectador. I dic que ni el mateix Lynch els resoldria perquè d'això es tracta. La finalitat de la peli és aquesta, crear dubtes i fins i tot en molts moments, pors.
Els canvis entre els dos protagonistes desconcerten, l'un desapareix i l'altre apareix, a l'hora que els cabells de la Patricia Arquette canvien de color. Genialíssim.
Personatges amb mirades sinistres, sense nom, ni sentit. Sensació de claustrofòbia en molts moments, tot acompanyat de la dosi justa de violència.
Final estelar amb l'aparició curta, potser ni un minut, dels senyors Manson i Ramírez.
Tot un espectacle.
La banda sonora no té cap mena de desperdici. Nine Inch Nails, Marilyn Manson, The Smashing Pumpkins, Rammstein i el David Bowie. En el meu cas primer vaig descobrir la banda sonora, farà cosa ja de deu llargs anys, i deu llargs anys després ha vingut la peli. L'ordre dels factors no sé si altera el producte, però si us voleu deixar desconcertar per la ficció, heu de veure-la.

Eternal sunshine of the spotless mind

o... Olvídate de mi, en la versió en español. Ja tinc fets els deures sobre Gondry i he vist les tres. Per mi al capdamunt del Top ten Gondry (o top three...) estaria The science of sleep, molt difícil de ser desvancada per cap altra peli. En segon lloc, Olvídate de mi, i la última Rebobine, por favor.

Rebobine por favor senyor Gondry i torni a deleitar-nos amb pelis com la Ciéncia del sueño, sis plau!
Després d'haver vist Olvídate de mi em declaro oficialment fan de Michel Gondry (i no Michael, com diu molta gent, entre ells un matat que vaig tenir darrera meu al cine veient Rebobine por favor, que semblava que s'havia colat de sala i anava a veure Casi 300).
Olvídate de mi està tan ben feta que no se com s'ha pogut fer. Comença com qui no vol la cosa, de manera normal i més aviat modesta, pero mica en mica va entrant dins del espiral del argument de manera que després ja no en pots sortir fins a arribar al final. No és del tot complicat lligar caps durant la peli si et fiques dins d'ella, però tot i així, és impossible deixar-la a mitges.
Si no existís la Ciéncia del sueño, Olvídate de mi seria la nineta dels meus ulls mirant a Gondry,però sentint-ho molt per Joel i Clementine, Stephanie i Stephane guanyen en el top ten. Per descomptat, Rebobine por favor les segueix, però dèbilment, amb menys força, casi casi sense atrapar-les.

Science of sleep - Stephane TV

Hi, and welcome back to another episode of "Télévision Educative". Tonight, I'll show you how dreams are prepared. People think it's a very simple and easy process but it's a bit more complicated than that. As you can see, a very delicate combination of complex ingredients is the key. First, we put in some random thoughts. And then, we add a little bit of reminiscences of the day... mixed with some memories from the past. That's for two people. Love, friendships, relationships... and all those "ships", together with songs you heard during the day, things you saw, and also, uh... personal... Okay, I think it's one. There it goes. Yes! Yes. Ok, we have to run... I'm talking quietly to not wake myself up.

Kurt & Courtney

Kurt & Courtney, així es diu una peli d'un tiu que va agafar un dia i se'n va anar cap a Seattle a grabar un documental, amb la finalitat de posar en dubte que Kurt Cobain es suicidés.

La història de Kurt Cobain podria haver resultat molt senzilla, com senzill també ha resultat complicar-la.

Un noi amb talent per la música triomfa, no suporta el pes de la fama i es suicida.

Kurt Cobain penso que era això, un noiet que va resultar tenir talent sense ell esperar-ho, que de cop i volta "sin comerlo ni beberlo" tot el Món l'aclamava. Si a això afegeixes heroïna + Courtney Love, el resultat acaba sent tràgic.

Durant el documental surten tota mena de personatges pintorescs que van coneixer al noiet. La tieta, la primera novia,la cangur de la seva filla... en fi, molta gent que sembla que vulguin apuntar-se a la moguda de sortir a la tele. El pare de la Love és el primer que l'acusa d'haver matat a Cobain, primera cosa rara, perque que un pare acusi la seva filla... és extrany, per molt segur que n'estiguis, si és la teva filla no ho vas explicant porai, si no que més aviat no vols que ningú ho sàpiga.

A mi el que m'ha provocat aquesta peli ha estat alimentar la mania que ja sentia per Courtney Love, que no sabrem mai si va matar a Cobain, però el que si crec que tenim tots clar és que era una arpia. Demandes i més demandes. Demanda a tot el que se li posa per davant, i per suposat al director del documental també. El que no sé és si també al seu pare.

Documental amb moltes contradiccions, sobretot si el comparo amb un que vaig veure al Sputnik on tot l'entorn més proper de Cobain, inclús la resta dels Nirvana, no semblaven gens extranyats que acabés amb la seva vida. Fins i tot deien que volia que el cd In utero s'hagués titulat I hate myself and I want to die.

Clar, una persona que diu això no es d'extranyar que se'l trobin amb un tret al cap, oi? Doncs perquè al documental Kurt & Courtney hi ha moments en que dubtes d'això? Un detectiu privat que afirma que tot quadra i que va ser la Love, inclús un paio super freak que es feia dir El Duce que diu que la Love li va oferir diners per matar-lo, ni més ni menys que 50.000 dòlars (paio freak que dos dies després de la entrevista on declarava això, va ser atropellat per un tren, que extrany, no?) Surt el seu millor amic, un tal Dylan, dient que mai havien parlat entre ells del suicidi... No s'entén. I potser està aquí la gràcia de tot plegat, que no s'entengui per poder envoltar de misteri una de les moltes morts de genis del món de la música. Si és que ja no els deixen ni suicidar-se en pau!

Bé ja per acabar, sabíeu que Smells like teen spirit es diu així per una marca de desodorant que es deia Teen Spirit? el més bo és que, una de les novies de Kurt Cobain una nit de molta taja i moltes drogues va escriure a la paret de casa seva ''Kurt smells like teen spirit''. Al Cobain li va molar la frase i va titular així la cançó. Temps després van preguntar-li que com és que havia titulat la cançó amb el nom de la marca del desodorant, a lo que ell va respondre ''comollll quin desodorant???'' Juas!