Calma

La calma arriba si no fas enfadar gaire al mar. Com una ploma que va caient... i caient... i caient... fins que troba on posar-se. El que em pregunto és quan deixaran de venir aquests atacs de tristesa, de ira... de ràbia. D'amor. Aquest voler tenir-lo a prop i no saber com fer-ho. I cada cosa que proves et fa sentir pitjor. I no s'apropa. Al contrari. Se'n va. Cada dia un dia més lluny. Cada dia una mica més fluixa la seva veu. Cada dia més... No vull arribar al dia que ja no me'n recordi. No vull. No ho permetré. Sóc molt més valenta que abans. Molt més. Gràcies a ell. Gràcies a ell. Gràcies a ell.
I tot allò que em feia estar a prop teu ara s'ha convertit en un malson, i trobo altres vies, altres coses... menys materials, menys físiques. Confio en elles per trobar on posar-te dins meu, sense que et facis mal, sense que em faci mal... sense que te'n vagis. No marxis, només vull que marxi tot allò que em fa mal, que me'n feia, que me'n fa... me'n feia. Tot mica en mica deixa de tremolar per assentar-se. Arribarà el dia en que tot tindrà el seu petit lloc. El lloc que et mereixes. El millor lloc que trobi... dins meu, per tu.


"For so long, we were one. Though dreams fade, we are strong" Away - Bella Morte  

Fa 5 mesos

5 mesos fa que erem a Menorca. Feia un dia que havíem arribat i... jo portava un plan que... que ara no té cap mena de sentit. Que ara em fa sentir la pitjor persona del món. I suposo que jo sé de què parlo perquè era allà. Perquè la única frase que pots dir és "jo no sabia que es moriría..." i aquí està el meu error. Ens comportem com si el que tenim fós per sempre. I no. Si alguna he après en aquest any amb la mort del meu pare i del Quim és que les persones poden desaparèixer d'un dia per l'altre. De fet, els dos van morir del mateix i de sobte. Tots dos. Alguna cosa ha cambiat en mi i es que em cuido més de fer saber a qui tinc al voltant i m'importa, la sort que tinc de tenir-los. M'aparto de qualsevol cosa que em generi malestar, i m'apropo a tots aquells que veig que... ostres... que m'estimen.
Si hagués sabut que el Quim s'havia de morir hagués fet d'aquella setmana a Menorca la millor de la seva vida... i de la meva. Vaya tonteria, perquè no fer d'aquells dies els millors de les nostres vides sense necessitat de saber que ell marxaria per sempre? Hagués pogut fer molt més, molt... molt més molt molt molt més... i no ho vaig fer. I no m'ho perdonaré mai, per molts "tu no ho podies saber..." que em diguin.
Això és molt difícil d'explicar.
Ses vaques fan sa muuu... ses vaquetes... aix.

Un input

Aquí seguim... Pensava que els meus new year resolution's faríen que deixés d'escriure, però veig que no és així. El cas és que he rebut un comentari en un d'aquests post tristos i desesperats i... m'ha sorprès, gratament, clar! Bé, gràcies persona que ho has fet. Sembla mentida, potser si que tot això ho llegeix algú, o no...
De moment estic casi casi casi fent les coses semi-bé. No entro tant en espirals, bucles, rallades, olles... com n'hi volgueu dir. Però ni molt menys s'està fent la cosa més suportable.

I res, ja acabo... Quimi, tindries feina aquest dies... Se'm ha espatllat el calentador del aigua i se'm ha inundat la cuina, se'm han acabat les piles del mando de la porta de la feina que tu em vas donar i no trobo recanvis, i no sé com fer-ho per aconseguir una cosa teva que de moment no he aconseguit, però que ho aconseguiré (una cosa molt petita... que et vaig regalar). Quines tonteries... però com sempre hi eres i ara no, doncs... res... Que tinc ganes que m'abracis, de fet tinc ganes d'això i res més... perquè en el fons el calentador me la sua. Totes les vegades que em treies les castanyes del foc (que era cada dos per tres) signifiquen que m'estimaves, i ara costa quan no m'ho pots dir. Ja arreglaré tot això, i les castanyes del foc se'm deixaran de cremar. La veritat és que sense tu sóc bastant desastre...

Timu caaaaalinyu! Nyeee! jajaj.. (broma interna) U_U