5 mesos fa que erem a Menorca. Feia un dia que havíem arribat i... jo portava un plan que... que ara no té cap mena de sentit. Que ara em fa sentir la pitjor persona del món. I suposo que jo sé de què parlo perquè era allà. Perquè la única frase que pots dir és "jo no sabia que es moriría..." i aquí està el meu error. Ens comportem com si el que tenim fós per sempre. I no. Si alguna he après en aquest any amb la mort del meu pare i del Quim és que les persones poden desaparèixer d'un dia per l'altre. De fet, els dos van morir del mateix i de sobte. Tots dos. Alguna cosa ha cambiat en mi i es que em cuido més de fer saber a qui tinc al voltant i m'importa, la sort que tinc de tenir-los. M'aparto de qualsevol cosa que em generi malestar, i m'apropo a tots aquells que veig que... ostres... que m'estimen.
Si hagués sabut que el Quim s'havia de morir hagués fet d'aquella setmana a Menorca la millor de la seva vida... i de la meva. Vaya tonteria, perquè no fer d'aquells dies els millors de les nostres vides sense necessitat de saber que ell marxaria per sempre? Hagués pogut fer molt més, molt... molt més molt molt molt més... i no ho vaig fer. I no m'ho perdonaré mai, per molts "tu no ho podies saber..." que em diguin.
Això és molt difícil d'explicar.
Ses vaques fan sa muuu... ses vaquetes... aix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada