Doncs sí. Aquí estic encara que no molt activa en quant a escriure i lamentar-me i bla bla... Tot i que per alguna estranya raó descobreixo que aquell jo del inframundo segueix existint.
Visc en un altre món, al planeta Namac o al del petit príncep, no ho sé ni jo.
El cas és que m'he perdut, i estic encantada de no trobar-me.
No, no és pas irònic! Tot ha fet un gir i... sembla una altra vida que no és la meva. I mola, perquè com molts ja sabeu a hores d'ara, la meva vida... no era massa ideal els últims mesos i anys.
Quina sort, la puta!
Però bé, ara... el que es diu ara que escric desde la nochesfera, no estic massa contenta perque resulta que encara queda de tot allò.
A tu, Quim, suposo que cada cop m'entens i em coneixes menys. Suposo que cada cop estem més i més lluny. El cas és que no he sabut separar el teu record viu, del de quan et vas morir. I ara quan et recordo no tinc bones sensacions. Al contrari, recordo molts mals ratos però no de tu amb mi sinó de quan vas marxar. Suposo que això no ajuda a mantenir-te al meu costat. No en tens cap culpa. Hauria d'haver sabut gestionar les coses amb més valentia i sense marxar de la realitat tan i tan sovint.
Ara no sé pas com arreglar-ho, però com sempre, confiaré en el temps i en que el que erem tu i jo és més fort que qualsevol mala passada que ens jugui la vida.
T'estimo.
M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada