dijous, 20 de març de 2014

no sé

Avui em sento com abans, però amb la trista llunyania del temps. Amb la trista nostàlgia d'allò a l'estómac que ja no ve a buscar-me.
M'ha deixat.
Ha marxat. Sento una barreja de coherència i nostàlgia certament extranya. Vull plorar i no puc.
Sento que els sentiments d'abans s'esvaeixen dins meu sense volta enrrera, sense poder tornar a llavors.
Sento que se'm escapa. Que marxa, que se'n va. Que realment és ara quan m'està deixant.
No hi puc fer res, és el que és i s'ha de ser coherent. Però la coherència i a sensatesa me'l prenen sense més remei, potser volent seguir la cançó del pas del temps, que a tots ens enamora i ens fa ballar la seva melodia.
Potser és hora de deixar-me endur per aquest camí, però sento que necessito nedar contra corrent perquè no se'm escapi. Potser el necessito tant que vull anar en contra del temps i la distància.
Potser tinc el síndrome d'Estocolm.
Les ganes d'estimar-lo i cuidar-lo són tan fortes que és absolutament frustrant.
És absolutament frustrant i absurd tot plegat. Són les ganes, són la sensació que m'ha abandonat. És la sensació de buit permanent que no l'omple el dolor. L'omple una sensació d'adéu que no m'agrada.
Preferia morir per dins que sentir aquest adéu tan fred.
Torna, sis plau. Tornem enrrera. No em deixis. Ara no. No em deixis. Em tornaré boja si ho fas. Ara no, sis plau.
Tornem allà d'on venim, abraça'm. Seré capaç, però dona'm temps. Temps del que jo vull, temps del que s'escapa. Temps al temps.