La calma arriba si no fas enfadar gaire al mar. Com una ploma que va caient... i caient... i caient... fins que troba on posar-se. El que em pregunto és quan deixaran de venir aquests atacs de tristesa, de ira... de ràbia. D'amor. Aquest voler tenir-lo a prop i no saber com fer-ho. I cada cosa que proves et fa sentir pitjor. I no s'apropa. Al contrari. Se'n va. Cada dia un dia més lluny. Cada dia una mica més fluixa la seva veu. Cada dia més... No vull arribar al dia que ja no me'n recordi. No vull. No ho permetré. Sóc molt més valenta que abans. Molt més. Gràcies a ell. Gràcies a ell. Gràcies a ell.
I tot allò que em feia estar a prop teu ara s'ha convertit en un malson, i trobo altres vies, altres coses... menys materials, menys físiques. Confio en elles per trobar on posar-te dins meu, sense que et facis mal, sense que em faci mal... sense que te'n vagis. No marxis, només vull que marxi tot allò que em fa mal, que me'n feia, que me'n fa... me'n feia. Tot mica en mica deixa de tremolar per assentar-se. Arribarà el dia en que tot tindrà el seu petit lloc. El lloc que et mereixes. El millor lloc que trobi... dins meu, per tu.
"For so long, we were one. Though dreams fade, we are strong" Away - Bella Morte
2 comentaris:
No crec que parin les onades...però no sempre estaran enrabiades i després de la tempesta, en algun moment, arriba la calma. Mentre això passa podem aprendre a ajustar les veles, ancorar el vaixell o fer parada en alguna illa i agafar prou forces per tornar a navegar!
Cert :) encara que només tingui un vaixell de paper, no deixaré que s'enfonsi.
Gràcies per ser-hi... ja ho saps :*
Publica un comentari a l'entrada