diumenge, 2 de febrer de 2014

Efemèrides personals

L'altre dia parlant amb una persona molt propera a mi, m'explicava la història d'un senyor que coneixem que se li ha mort la seva dona fa poc. Farà uns mesos... Em deia que ell cada dia escriu a la seva dona a través d'un blog. Em va donar la opinió tot dient " això són tonteries". En fi. Jo vaig respondre dient que això és terapia, perque no sé si el meu interlocutor té idea... que jo faig alguna cosa semblant aquí.
Tonteria o no tonteria, suposo que és respectable. Una aniran a missa a resar, uns altres deixaran la seva habitació tal qual estava, uns altres llençaran tot el relacionat amb la persona que ja no hi és... Jo, jo no sé que he arribat a fer, però sens dubte, moltes tonteries. I és que quan perds algú, cada persona surt per on pot.

Bé. Avui és 2 de Febrer. Dia de la Candela, patrona de Valls. Fa 4 anys erem aquí a casa jo i el Quim. Arreglant alguna cosa, recordo que ell era dalt de l'escala, potser penjant ulls de bou o no sé, la veritat és que no ho recordo.
Ja feia temps que feiem el tonto, però jo negava i negava l'evidència que estavem enamorats, mantenint sempre les distàncies quan podia i, quan no, deixant-me portar pels sentiments.
Recordo que més o menys devia ser aquesta hora del matí, quan vaig deixar el que estava fent i vaig nar cap a ell. El vaig agafar de les mans i en el plan més teenager pava tonti que us pogueu imaginar li vaig dir:
"Quim, vols sortir amb mi?"
jajajajaja... Va ser tan ridícul i tan maco a la vegada. Com es sol dir, em vaig liar la manta al cap i vaig ser sincera amb mi mateixa i amb ell. Per què no em podia enamorar d'una persona com ell? per què?
Va flipar. No s'ho esperava, clar...
Després d'allò vam viure super feliços com a parella que erem. Amb les seves coses rares com no voler dir-ho a la seva familia perquè li feia corte... o coses del pal que abans flipava però que ara em fan una gràcia especial.

Després aquets 4 anys van donar per molt. Alts, baixos, estar molt a prop, molt lluny, compartir-ho tot, no compartir res... No sé si lo típic de les parelles, o lo típic d'una persona (jo) que mai va saber com portar la situació del tot.

Aquell dia, aquell moment que em vaig "liar la manta" al cap i vaig decidir tirar endavant de manera oficial... Va ser  un dels moments més feliços. Em sap greu no haver sabut estar a l'alçada. I després m'ha passat el que m'ha passat. I sap greu. Sap greu la patacada. Sap greu l'òstia que m'ha donat la vida en tota la cara. Espero que serveixi d'alguna cosa.

Repetiria mil vegades el dia de la Candela de fa 4 anys. I tandebò la setmana abans que morís, hagués sigut capaç de fer com aquell dia i deixar-ho tot i disfrutar dels dies que ens quedaven. Però ara és molt fàcil pensar-ho, ara és molt fàcil pensar lo idiota que vaig ser. Almenys, si d'alguna cosa ha servit que marxi per sempre, és per adonar-me que no val la pena perdre el temps donant voltes a les coses. Que si amb algú pots ser tu mateix i res te'n separa a part del teu cap, has de deixar-te emportar i estimar.
Dubto molt que em torni a passar. I ostres... quina sort que vaig tenir!!!!!!

T'estimo Quimi! Te'n faries creus de la quantitat de coses que faig soleta pensant que tu m'ajudes. Te'n faries creus de tot el que estic aprenent. Estaries content de mi, ho sé. Gràcies i feliç aniversari de noviuuuuus!