Deli, el nou single dels Delorean :D

M'encanta, amb el ritmillo Delorean, autèntic, per callar i ballar ; )
Molt esperat (almenys per mi) el nou cd... Per algún puesto he llegit que sortirà a la primavera, ja va bé, que amb l'arribada del bon temps i el solet vindrà de gust una ració de Delorean : )
Fantàstic Deli, enjoy it!

Berg

Sempre que tens un nou follower al Twitter que:
-Té la foto d'una tia cañon
-Només una o dues Updates
-Segueix a 50 mil persones
-Només té 4 followers (de ben segur tius una mica curts de gambals que els hi mola la foto de dicha tia cañon)
Saps que és un putu spamer.
L'últim cop que se'm ha donat el cas és ara mateix. El que més m'ha sorprès és la one line bio del/la spamer que posava "staying healthy and losing weight". Vergonyós. Almenys té la decencia de posar staying healthy, suposo que per no fer de la frase una apologia de la anorexia o algo així. Realment el que més pena em fa és que hi ha gent que pensa així, que viuen pensant en perdre quilos i tenir el cos perfecte per una raó encara més penosa que la propia exstència d'aquesta gent que és agradar als altres. No pas a mi, no m'agrada la gent que viu pendent del seu cos, no m'agrada la gent que viu pendent de la roba que és posa i de la seva puta imatge com si agradar als altres i assemblar-se a la gent que surt per la tele fós lo més important. Com que estic dins el meu blog i jo sóc qui hi escric em permeto el sant gust de dir que M'HI CAGO en aquesta gent. Em fan pena. Quan tots siguem jaios i no hi hagi manera de que aquell cos sigui com el de quan erem joves, no tindré la sensació d'haver perdut el temps privant-me de menjar el que m'agrada. Tinc els meus dubtes de si tota aquesta gent podran dir el mateix. En el fons, són pobres víctimes. No cal menjar Big mac's cada dia, però... quan te la menges que sigui sense cap mena de remordiment i a viure que són 4 dies i bla bla bla...

Summercase's dead

Vaya tela, que el Summercase se'ns more! No hi haurà edició aquest 2009! http://www.muzikalia.com/noticias_leer.php/10168/finalmente-no-habra-summercase-2009

Crisis crisis... la crisis arriba al món del oci i la diversió tu... Si que està esquitxant lluny la puta crisi!
Però... ara que no ens sent ningú, he de reconéixer que al llegir la notícia no he pogut evitar una espècie d'alleujament raro al saber que no m'he de preocupar aquest any d'anar-hi... Al saber que quan arribin les fatídiques dates de Juliol i comenci a recordar aquell fantàstic Summercase del 2007 (amb Chemical Brothers, Delorean, Bloc Party, Kaiser Chiefs, i el maravellós concert de la PJ Harvey) no hauré de menjar-me la bola com em va passar al 2008, any en el que NO vaig poder-hi anar!!
El meu entorn proper moltes vegades no acompanya en qüestió de gustos musicals, i sense saber trobar massa una explicació lógica i raonable a aquest fet (que de ben segur la té), quan és moment de trobar el quorum necessari per anar a aquesta mena d'aconteixements la resposta per part del meu entron és nul·la! I en fi, això crea frustracions internes, mala llet i sensació de no estar aprofitant la vida que són 4 dies i bla bla bla...
O sigui que res, em sap molt de greu la mort del Summercase, espero que al 2010 se li concedeixi la ressurrecció. Però com que no hi ha mal que por bien no venga, jo m'alegro de tenir una preocupació menys al Juliol per anar-hi.
That's all folk's!

Història

Em vai fotre a estudiar la carrera de química una mica de rebot. Lo meu era la biologia i vai anar a petar a la Universitat de Girona per estudiar. Capritx de la selectivitat que per una décima en la nota de tall no vaig poder entrar a fer biologia a Barcelona. I Girona em va sentenciar a no acabar mai la carrera. Constants farres sumades a hormones alterades pròpies dels 18 van fer que deixés la carrera. Un fracàs acadèmic com un altre.

I a Tarragona vaig començar química, carrera que amb el temps ha acabat agrdant-me molt més que la biologia. Més metòdica, més de pensar, més de ser un cap-quadrat a qui li agrada raonar les coses. I quan estudiava biologia ens deien que els "cap-quadrats" de química ens fotríen la feina als biòlegs si no ens ho curràvem. Ara que sóc química puc dir ben alt i amb tota certesa que l'afirmació era totalment falsa. Ser llicenciat en química és una creu quan vols entrar al putu món laboral. Les empreses que busquen un llicenciat (que en són poques) el volen amb 5 idiomes, 4 màsters, 3 postgraus i el que és pitjor: la maleïda experiència. Experiència que com és possible tenir si t'has dedicat anys i panys a acabar química i a més... si volen tants màsters, toquen a mínim dos anys per cada un. No té sentit. Les altres empreses, les que no busquen llicenciats, busquen tècnics. Tècnics que vinguin de fantàstics mòduls de grau mitjà o superior, i que evidentment, si tu ets químic no t'agafaran perque se suposa que tard o d'hora trobaràs una feina de llicenciat i no voldràs el trist sou d'un tècnic. Una altra afirmació que puc dir que també és totalment falsa, perque el pobre químic es conforma amb el que sigui, només per poder exercir del que és, i que els anys putejats de facultat no hagin estat envà. I és que em sembla molt bé que les empreses busquin tècnics i no químics... però... un tècnic es com un aparell més de laboratori, farà la seva feina a la perfecció, però no sap ni com ni quan ni per què ho fa. Si alguna cosa ha de ser un químic és un solucionador de problemes (com el Harvey Keitel a Pulp Fiction). L'empresa amb els seus tècnics quan té un problema, crida al químic de turno i s'ha acabat, un cop solucionat el problema, pot seguir tirant sense els seus serveis.

Trist...

Vaig acabar la carrera i vaig fer entrevistes i més entrevistes de les que encara espero que em truquin. Com que no és pot estar sense fer res en aquesta vida vaig començar treballant a un hotel com a cambrera, aguantant que els meus companys cambrers em miréssin per damunt del hombro quan em queia una copa de vi a terra volent dir "novata...". Vaig haver d'estar-me fent classes de repàs de mates aguantant els papes de nens mimats dient-me "es que no sabes..." I també passats dos anys acabar en un Viena (per menjar bé, bo i ràpid i frustrar a químics) servint hamburgueses aguantant els putus clients dient-me "es que niña, yo te la he pedido con queso, y me la has puesto sin queso".

Trist i frustrant.

Passada la època del Viena i quan estava fent fotocopies i venent bolis a una copisteria, aguantant també clients gilipolles i amb masses fums com per veure que la persona que els estava venent el boli no és que fós incompetent, és que estava fins els collons de gent com ells, em va venir com caiguda del cel la feina que tinc ara. Caigut del cel el noi que em va fer l'entrevista que ara és el meu jefe em va dir que el que li havia cridat l'atenció del meu curriculum és que mai havia estat a una química, i que segur que devia tenir-ne ganes i que estaria motivada. L'empresa no és gran, però tampoc petita. La veig com la germana petita de la Dow o la Basf. Em dedico a la seguretat, el medi ambient i la qualitat. A que es cumpleixi la normativa ISO, a que la gent es posi el casc, a que l'aigua surti bé per la claveguera, a intentar que la depuradora funcioni (cosa que, si seguiu el meu Twitter, veure-ho que em porta forces mals de caps per uns microorganismes que no estan massa per la labor i que només saben fer escuma). En un principi no seria ben bé feina de química, però estar dins una empresa química ja és de per si, una sort. I ara, ara què? Ara estem en crisi, i potser me'n vaig al carrer. Però de moment no m'han escollit a mi, sinó a altres, als que em sap molt greu que hagin fet fora, però que m'ha donat la oportunitat d'estar totes les tardes al laboratori de control de qualitat. Fent el que fan a la planta, però en dimensions reduïdes al laboratori.

Potser em fan fora, qui sap... però encara que soni a tòpic estúpid, jo cada dia que m'aixeco vaig contenta a la feina, i penso en la sort que tinc de no estar a cap Viena, ni hotel, ni acadèmia de repassos de mates, ni fent fotocòpies per gent desagraïda. El món de la indústria química és molt més interessant del que semblava al estudiar la carrera. Si és cert que la carrera no et prepara pel món laboral. T'ensenya altres coses, com he dit abans, a solucionar problemes, a ser cap-quadrat o a que no t'espanti cap mena d'equació matemàtica, però no et prepara pel món real, que és totalment imprevisible, i potser per això és interessant.

A tots aquells que pensin que les químiques només són empreses que es dediquen a contaminar rius i embrutar l'aire, intento respectar la seva opinió, però la meva és que fan molt més que això. Supleixen unes necessitats bàsiques de la societat, igual que pot fer una vaca al donar la seva llet a una granja. Si si, ja poden anar dient que embruten l'aire, a tots els que van per la muntanya en plan hippie dient que respecten el medi ambient i estan en contra de la indústria química, sense veure que la carmanyola que porten a les mans amb els macarrons per dinar, està feta d'un plàstic que probablement ve del petroli, d'aquelles químiques de les que suposadament no volen saber res.

Jo estic contenta de formar part de la indústria química, i encara que mai hagués trobat feina de lo meu, la satisfacció d'haver acabat química tampoc me l'hauria tret mai ningú.
I tot això, per una dècima de menys a la selectivitat... curiós.

Foto: Dibujos del conejo suicida http://biboz.net/bunny-suicides/

To blog or not to blog

Ostres tu, ara veig que algú ha votat en l'enquesta "Què fas aquí?" la opció "No ho sé, no trobo res interessant" i no és que m'ofengui o em preocupi en excés, però m'ha donat per fer un post. I és que realment el concepte d'interessant és molt relatiu, coi. El que està clar és que si, potser podría haver un contingut més interessant, o més no sé.. trascendental, o important, d'opinió o polèmic, però què collons... no em dóna la gana. Per això ens fem els blocs, per penjar el que ens surti dels... de la ment, i qui ho vulgui llegir, doncs endavant. Tenir un bloc inmers en l'anonimat no està malament del tot, fas desfàs i prou. A vegades m'agradaria tenir comentaris i veure que aquí dins hi ha una mica de vida, però en el fons crec que me'l faig per mi, perque a mi em fa gràcia i prou. Les visites molen, no ens enganyem, però... realment són necesaries? Què cambiaria? Això no és un diari ni una tele que han d'estar pendents dels seus lectors / espectadors per sobreviure, això tiraria igualment endavant i de la mateixa manera, ho llegeixi algú o no. Potser és per això que han crescut els blocs com a bolets a internet, o no... En el fons no sé que busco amb aquest bloc, visites...? seguidors? Home si, però i si no què? Sinó tot seguiria igual, igual que està ara. De fet, segueix igual.

Savage Chikens http://www.savagechickens.com/

Anunci de la Coca-cola

Els anuncis de la Coca-Cola, no ens enganyem, seeeempre són bons.

Petit incís: Recordo aquell en el que sonava una cançó de Queen (I need somebody to love) que empenyíen un carritu de Coca-cola per uns carrers i que al final del anunci el carritu queia per un penya-segat i sortia un peix inmens del no-res que se'l menjava, impactava un ou...

Aquet anunci m'ha fet especialment gràcia perquè la gent es va convertint en el seu avatar. I encara m'ha fet més gràcia quan he pensat que jo, segons el meu avatar, si estigués en el món de dins de l'anunci, em convertiria en el Chococat! Uoooo...
Vist a ALT1040

El gat guchu

I després diuen, i crec, que no s'han d'humanitzar els animals, però com voleu que no els humanitzi!

L'espècie humana ben retratada

Ara no recordo d'on vai treure aquesta foto, crec que la vaig veure a Microsiervos però no n'estic segura... I és que posar la font d'on treus les fotos, o parides varies que es pengen, és algo políticament correcte que s'ha de fer, i que és precisament el que NO ha fet l'autor d'aquest gran escrit a la paret.
Quantes vegades se'ns passa pel cap al dia la paraula "imbècil" referida a un altre ésser humà i no ens surt per la boca, simplement... perque no és el correcte...
Doncs aquest home pensa això i això ha escrit! mentres que molts d'altres, jo inclosa, ho pensaríem i no ho faríem perqueeee... és una falta de respecte, perque és una mostra de mala educació, perque és tan incívic com el pavo que "arranca los letreros" (altrament dit l'imbécil).
Crec sincerament que no diem el que ens passa pel cap perque amb dos dies ens quedaríem sols al món, sense amics ni companys ni coneguts ni res! Que dic dos dies... dos segons!
Doncs no! el que arranca los letreros es un IMBÉCIL... y punto! (ademés en majúscules, juas)

El Newton amb el seu nou amic Domo ^^

El meu blog està mig mort

Doncs si, mig mort... Tot va començar amb una foto del altaveu de Music for the masses dels Depeche Mode, seguit de tot una serie de videos, topstens més o menys útils i altres posts més o menys currats, o amb els que m'ho he passat més o menys bé fent-los. Però oh Déu meu, per molt que pengi frases del gran Einstein, videos de Daft Punk, o gadgets del Last.fm... definitivament el meu blog està en un clara decadència. És com si la paranoia de la crisi (si, sóc dels que penso que no existeix crisi, sinó paranoia de crisi) hagués arribat aquí. Poca inspiració, el google analytics encallat i en general poques visites. Així de depriment! M'agradaria saber com reactivar-lo... o simplement activar-lo. Pel que veig, per molts colors bonics que li posi, l'estat mortuori del meu blog és inevitable!