La sàdica i química mort del osito

Video trobat pels racons del blog del meu germanet (http://www.ign74.com/) on podem veure el nefast efecte del clorat de potassi sobre un pobre osito de goma. Si pugeu el volum al màxim, podeu quedar esgarrifats del crits agònics que fa el pobre animal al veure's descomposat viu.

M'estic tirant pedres a la pròpia teulada, perquè aquesta mena d'experiments caseros de química lo únic que provoquen és que la gent pregunti al pobre químic de turnu: "I això... per què passa? I tu pensar: ''I a mi que collons m'expliques!"

I jo el que em pregunto ja no és perquè el clorat té aquest efecte brutal sobre el pobre amic ós. Ni tan sols de què collons deu estar fet el seu pobret i indefens cos de goma per reaccionar amb tal violència. La gran pregunta és: Quina mort és pitjor? Aquesta? O la que li provoquen cruels dents humanes al triturar-lo sense cap mena de compassió? Això en el millor dels casos, perquè en el pitjor, l'osset és engollit, mastegat només a mitges, i acaba morint per efecte dels sucs gàstrics... Terrible.

Sincerament, jo en una altra vida NO vull ser osito de goma.

The Cure - M

hello image
sing me a line from your favourite song
twist and turn but you're trapped in the light
all the directions were wrong
you'll fall in love with somebody else tonight
help yourself but tell me the words
before you fade away
you reveal all the secrets to remember the end
and escape someday
you'll fall in love with somebody else again tonight
take a step you move in time but it's always back...
the reasons are clear your face is drawn
and ready for the next attack

The Cure - Palau Sant Jordi

Avui m'ha costat molt de passar el dia. El retorn al món real després d'ahir haver estat amb The Cure s'ha fet dur.
Quin concert, impresionant. Impactant. Moments de tot. Moments d'una pujada d'adrenalina increïble amb cançons com Friday I'm in love o Boys don't cry, càlids amb Pictures of you, o moments en els que creia que em posaria a plorar, com amb Disintegration.
Avui recordo el concert d'ahir i encara m'emociono. Em sento igual que fa deu anys, quan escoltava un cd recén comprat dels Cure, amb l'adhesiu de nice price, i pensava de la resta del món que estaven buits de sentiments.
L'atmosfera creada era màgica, les cançons t'envoltaven i casi les podies tocar, abraçar diria jo.
Cançons que ni el meu subconscient recordava.
Robert Smith estava esplèndid. Se li nota que sap el que es fa, i que porta casi trenta anys fent això. Aquells cabells... Era tal i com ha estat dins el meu cap tot aquet temps, tots aquets anys. Es posava el públic a la butxaca amb només un simple gest amb les mans, o un simple crit. A mi em va captivar totalment.
Van arribar a tocar cançons com Jumping someone else's train o Primary, amb una força i una contundència diferents, que donava una energia que feia posar els pèls de punta. Fins i tot van ser capaços de permetre's el luxe d'acabar el concert amb Killing an arab.
Va ser un concert per als autèntics enamorats de The Cure, amb cançons típiques que feien que es posés tot el Sant Jordi de peus, però també cançons de les més íntimes, que mai de la vida hagués imaginat poder viure en concert.

MANA MANA

Camí Madrid

Paisatge nevat a través de la finestra del ave...
The Presets: I go hard I go home