Avui m'ha costat molt de passar el dia. El retorn al món real després d'ahir haver estat amb The Cure s'ha fet dur. Quin concert, impresionant. Impactant. Moments de tot. Moments d'una pujada d'adrenalina increïble amb cançons com Friday I'm in love o Boys don't cry, càlids amb Pictures of you, o moments en els que creia que em posaria a plorar, com amb Disintegration.
Avui recordo el concert d'ahir i encara m'emociono. Em sento igual que fa deu anys, quan escoltava un cd recén comprat dels Cure, amb l'adhesiu de nice price, i pensava de la resta del món que estaven buits de sentiments.
L'atmosfera creada era màgica, les cançons t'envoltaven i casi les podies tocar, abraçar diria jo.
Cançons que ni el meu subconscient recordava.
Robert Smith estava esplèndid. Se li nota que sap el que es fa, i que porta casi trenta anys fent això. Aquells cabells... Era tal i com ha estat dins el meu cap tot aquet temps, tots aquets anys. Es posava el públic a la butxaca amb només un simple gest amb les mans, o un simple crit. A mi em va captivar totalment.
Van arribar a tocar cançons com Jumping someone else's train o Primary, amb una força i una contundència diferents, que donava una energia que feia posar els pèls de punta. Fins i tot van ser capaços de permetre's el luxe d'acabar el concert amb Killing an arab.
Va ser un concert per als autèntics enamorats de The Cure, amb cançons típiques que feien que es posés tot el Sant Jordi de peus, però també cançons de les més íntimes, que mai de la vida hagués imaginat poder viure en concert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada