diumenge, 4 de maig de 2008

Lost Highway - David Lynch



Ho faré perquè així ho mereix, però escriure sobre Carretera perdida em resulta complicat, com complicat és entendre-la. Penso que ni amb una conversa tot fent una birra amb David Lynch treuria la solució als dubtes que ha creat la peli dins del meu cap d'espectador. I dic que ni el mateix Lynch els resoldria perquè d'això es tracta. La finalitat de la peli és aquesta, crear dubtes i fins i tot en molts moments, pors.
Els canvis entre els dos protagonistes desconcerten, l'un desapareix i l'altre apareix, a l'hora que els cabells de la Patricia Arquette canvien de color. Genialíssim.
Personatges amb mirades sinistres, sense nom, ni sentit. Sensació de claustrofòbia en molts moments, tot acompanyat de la dosi justa de violència.
Final estelar amb l'aparició curta, potser ni un minut, dels senyors Manson i Ramírez.
Tot un espectacle.
La banda sonora no té cap mena de desperdici. Nine Inch Nails, Marilyn Manson, The Smashing Pumpkins, Rammstein i el David Bowie. En el meu cas primer vaig descobrir la banda sonora, farà cosa ja de deu llargs anys, i deu llargs anys després ha vingut la peli. L'ordre dels factors no sé si altera el producte, però si us voleu deixar desconcertar per la ficció, heu de veure-la.