dimarts, 3 de juny de 2014

And for one second...

Paradise Lost – One Second

La ment busca una font d'inspiració constantment per fer-te tornar una mica menys estable. I no és que l'alimenti especialment (avui en dia), però si que mentre la mantinc en estat latent, o jo crec que ho està, ella busca i rebusca entre els racons més inòspits per crèixer i poder-se explaiar.
Jo crec que dorm o, que si més no, que es troba bé i tranquila però ella, insaciable, sempre troba aquella excusa per despertar i perturbar la placidesa del que en puc dir de ben segur, felicitat.
Tot i així, no li tinc massa en compte. De fet, li perdono. Quina ment no ho faria això? M'ho permeto, m'ho consenteixo i és més, ho trobo lo més normal del món.
No vol dir que no em molesti i en certa manera em resulti molt incòmode per seguir el curs normal del dia a dia. Però sé que quan desperta és per alguna raó, i qui sóc jo per dir-li que no pensi? Són moments de bogeria (dit entre moltes cometes) o el que els mortals anomenem "bajón". Però què més dóna? Si al final sempre acaba passant.
El que no pot ser és que t'hi rebolquis. Que ho provoquis. Que pensis que l'estat normal és aquest.
No. No és pas això. És simplement una via d'escapada de la sobre-presió que a vegades imposen les circumstàncies.
L'estat "normal" sempre és de felicitat. Una altra cosa és que la ment busqui i rebusqui i a vegades te la prengui per una estona.
Qui sóc jo per negar-li? És que potser no té motius? No passa res. Tot passa. Fins i tot els moments més difícils han acabat de la manera més plàcida. I sempre serà així.


1 comentari:

Lilithell ha dit...

:* Tot passa!