divendres, 30 de maig de 2014

La noia de la floristeria

Mi-te'ls – El Lloc On Vaig Nèixer

La noia de la floristeria (que per cert, anavem al instiut juntes però no sé si se'n recorda) és més aviat d'aquelles persones, no antipàtiques, però si força distants. Avui m'ha dit "gràcies guapa" i l'he sentit una mica més a prop que el divendres passat.
Ella és la meva còmplice secreta de les meves visites de divendres al Quimi. Ella no ho sap però és la persona amb qui més comparteixo aquesta petita rutina que jo mateixa he creat. Potser no n'és conscient, però si que és ella qui ho fa tot més real. Perquè moltes vegades quan alguna cosa forma part de la nostra vida però no ho compartim amb ningú, sembla que no existeixi.
Una cançó que ens agrada, una olor que ens recorda a..., una situació viscuda que ens va fer riure, o inclús una caiguda pel carrer que només han vist extranys i sentim la necessitat d'explicar-la al arribar a casa o a la feina.
Ella és la meva còmplice. Bàsicament perquè el receptor de les meves visites, com està mort no ho sap.
A vegades però penso si la seva mare sap que he estat allà. Potser necessito creure que si pel simple fet de dir-li "no estàs sola, jo també vinc aquí". Potser necessito compartir amb ella moltes coses. Una part d'elles, almenys, si. La part més de parella, de novio, amant, company... Ja si que són el clar exemple de, al no poder-les compartir, no han existit perquè qui sap això... Qui sap quan vam fer l'amor per última vegada, o per primera vegada, qui sap el que sentíem, qui sap lo company i amic que podia arribar a ser quan a mi semblava que se'm ensorrava tot en el moment més inesperat.
Compartir. Es tracta de compartir. Ja sigui amb una extranya com la noia de la floristeria, o amb qui sigui que es creua en el teu camí en un moment determinat.
Sembla que tots estem una mica sols ens aquest aspecte. Però és molt gratificant quan, sent o no conscient, formes part d'un record o d'una ajuda. És un sentiment del que ara mateix no en sabria prescindir.