Si algun cop m'he posat a plorar només veure-us, que sàpigueu que només és d'alegria. De que us estimo. Avui m'ha passat amb el Roger. Potser us incomodo, potser en aquell moment és super tens i no saps d'on et vénen els tiros, però a vegades no poder dir T'estimo i t'he trobat molt a faltar es tradueix en això. El Roger no ho sap això, però me'l estimo molt i quan passo llargues temporades sense ell el trobo a faltar. I és lo més maco que hi ha!
Espero que no arribi a llegir això, em faria vergonya. La vergonya ridícula de sentiments que a vegades ens fan perdre moltes coses boniques, simplement pel fet de no ser capaços de dir-les.
Ningú s'hauria d'avergonyir de dir t'estimo. Jo últimament, d'una manera o altra, intento dir-ho. A vegades amb més o menys gràcia. Més implicita o explícitament. A vegades s'entén el missatge a vegades no. Però estimo ben poca gent, i es mereixen una mica que ho sapiguen. O sigui que, Roger, amic meu, t'estimo.