dijous, 27 de març del 2014

We are R E M... REM

And today... my favourite song goes to...

R.E.M. – Welcome To The Occupation

Remember remember total total total totaaaaaal...

El politiqueo dels REM i el rollo ecologista ha passat una mica a la història. Crec. No els segueixo gaire ja tampoc. Abans es fotíen amb la Exxon corporation y estaven com molt ficats en el rollo...

També eren amiguetes de gent xuli com el Billy Corgan (que ara és un idiota... Perdona Aniol si m'estàs llegint) o el Kurt Cobain...
Al Kurt Cobain quan es va morir li van fer la cançó Let me in  R.E.M. – Let Me In  , i la tocaven amb una guitarra que havía estat del senyor Cobain, i que la porca de la Courtney fucking Love els va regalar als REM. Deu ser lo únic que va regalar la porca aprofitada aquesta, perquè no deu poder ni caminar dels calers que té a costelles del senyor Cobain a les butxaques de porca. Porca. jajajajaaj...
Perdó, segueixo amb els REM. (porca) jajajj.. ehem..
També teníen, cap allà als 90's, la seva vessant xunga xunga, quan el Michael Stipe anava amb els ulls pintats de negre i feia el locu als concerts. Molaaaaavaaaaa...
Quin pirao. Suposo que segueix sent igual de pirao, però s'ha fet gran i... ens acabem tornant una mica més impassibles a la nostra vessant piradilla... jajaja...

De totes maneres, aquests 4 nois de Athens eren ben majetes. I realment sempre van fer el que els va donar la real gana. Primer amb discogràfica petita, i després amb la més gran.

Quan van voler triar el nom del grup, vivíen tots en una espècie de casa xunga compartida amb molta gent, ja tocaven i... els van dir a la gent que escribíssin per les parets quin nom volíen pel grup.
Algun il·luminat va posar REM (rapid eye movement) i... voilà!

No sé quins eren els altres noms proposats pels REM... De fet, ara que me'n recordo. Els Depeche mode van agafar el nom d'una revista de moda francesa que es deia així "Depeche mode", i els The Cure es van posar així perquè creien que ells eren "la cura" a la música de merda que deien que es feia por aquel entonces... Aix. En modo chocheando diré, que ja no hi ha grups com aquests d'abans (incloc amb el vostre permís també als Placebo i, encara que més antics que tots aquests, als meus estimats Bauhaus) xD tanco modo chocheo

Us deixo la lletra de Welcome to the occupation. A mi em fa posar la pell de gallina :) brrr brrr brrr
Enjoy!


Hang your collar up inside
Hang your dollar on me
Listen to the water still
Listen to the cause where you are
Fed and educated,
Primitive and wild
Welcome to the occupation

Here we stand and here we fight
All your fallen heroes
Held and dyed and skinned alive
Listen to the Congress fire
Offering the educated
primitive and loyal
Welcome to the occupation

Hang your collar up inside
Hang your freedom higher
Listen to the buyer still
Listen to the Congress
Where we propagate confusion
Primitive and wild
Fire on the hemisphere below

Sugar cane and coffee cup
Copper, steel and cattle
An annotated history
The forest for the fire
Where we open up the floodgates
Freedom reigns supreme
Fire on the hemisphere below
Listen to me
Listen to me
Listen to me
Listen to me



4 comentaris:

aniol ha dit...

ALA, LO QUE HA DIT LA MARTA SOBRE EL BILLY. Però reconec que ara a l'home a vegades se li'n va bastant i arriba a certa cursileria, però també és cert que és dels pocs que encara avui ofereix material nou cada dia ja sigui en forma de vídeos, demos, o històries. Mèrit també dels seus fans que recopilen de tot sobre ell.

Gerard Tincgana ha dit...

Hola,

fa molta gràcia aquest post.

Parlant de grups que toquen el politiqueo, també tenim als U2, però res a comparar. U2 volen o volien o s'han volgut fer (i de fet s'han fet perquè ja són dinosaures) les estrelles de rock dels drets humans. La principal diferència d'aquests dos grans grups recau en la humilitat. La humilitat dels REM els fa guanyar per golejada en enfront dels U2. Aquest últim sempre amb més prepotència característica dels grans grups de rock de tota la vida. En canvi, REM et fa respirar humilitat, simpatia, tristor (segons quines cançons), optimisme, etc. Resumint, els REM saben transmetre millor els sentiments que no pas els U2. També cal dir que els U2, a vegades, són un "muermu" total amb les seves balades i cançons d'amor, que dedueixo, van en funció de les grupies que s'estiguin follant. En canvi, els REM no es deixen "enxoxar".

Perdoneu si he sigut massa directe.

Us deixo una cançó dels REM, i seguidament, una dels U2:

http://open.spotify.com/track/2oSpQ7QtIKTNFfA08Cy0ku

http://open.spotify.com/track/4Btg3heGIj9XhJ0dGPndzl

Laliu Gallagher ha dit...

M'han comentat que vostè havia escrit un fucking post sobre mi, és a dir, el Sr. Gallagher. Aquest matí em disposava a llegir-lo, però es veu que la fucking línea editorial d'aquest blog l'ha fucking suprimit.

Sembla fucking mentida que encara existeixi la fucking censura.

Me'n vaig a una fucking roda de premsa a escopir uns quants periodistes losers i a anunciar que torno amb el meu estimat i odiat bro.

Fuck you!

Tripolar ha dit...

A vegades costa " LET GO" quan saps que l'has cagat molt. Llavors, et venen ganes d'intentar "solventar" o, si més no, intentar tapar algunes esquerdes amb petits detalls amb bon humor. Aquests "inputs" només tracten de reflectir això.