Pocholooooooo, la mochilla!!

Fa mig any se'm va encomanar una fita. Algun God amb un sick sense of humor (citant als Depeche mode) em va dir que m'havia de penjar una motxilla com la del Finn el humano i començar la meva peculiar "Adventure time".
La motxilla porta moltes coses a dintre. Pesa una mica tot i que t'acostumes una mica a portar-la. El que més pesa és l'amor. Si.
La qüestió és que malgrat molta gent estigui al teu costat en el camí, i que el camí fa pujada, no et poden ajudar a portar-la. Inclús a vegades fan que pesi més. També a vegades fan que pesi menys, amb coses que ni t'esperes, coses maques... sobretot moments macos.
Avui somiava i somiava... perquè a la motxilla també hi portes somnis. Somnis passats i somnis del subconscient.
Primer era curiós perquè el meu pare era al hospital, però a l'habitació hi tenia un balconet, sense barana, com un balcó en obres on el meu pare estava llegint el diari en una cadira. Jo tenia un helicòpter de color groc d'allò més futurista, amb unes palanques per accelerar o volar més alt. Pel camí al balcó m'enganxava amb una filera de bombetes que no sé perque penjaven dels arbres del carrer de casa els meus pares.
Finalment arribava al balcó i deia "hola papa!!!!" i llavors m'he despertat amb molta set.
Quan he tornat a dormir, no sé quantes hores han passat però llavors era en una espècie de restaurant xinès, amb la meva mare i gent somrient que se'm presentava. Tots esperavem que arribés el Quim. I com tardava... hi havia estones que pensava que no venia perquè li havia passat alguna cosa. De cop i volta ha aparegut, com apareixia ell sempre, amb un somriure giganteeeee... com si tal cosa.
Llavors el Watson se'm ha tirat damunt, en una de les seves baralles amb la seva germana i m'he despertat.
És curiós quines coses fa el subconsicent. És maco tenir-los en ment present, vius, quan somies. És guai. Per uns moments els fas viure.
Jo no sé com anirà a partir d'ara tot. Però em dóna la sensació que la meva motxilleta me'n té unes quantes més preparades.
Si pogués triar, potser l'hagués triat d'un altre color... o inclús amb rodes, com les dels nens quan van al cole. Però tampoc crec que pogués triar no tenir-la. Suposo que alguna cosa ja ha cambiat desde llavors.
M'impresiona molt la força que tenim les persones a dins. La que tinc jo. Perquè encara que doni la sensació quan escric que estic enfonsada en la misèria, no ho estic. Al contrari. Crec que per fi sé caminar per mi sola, sense necessitat de que m'ajudin massa a fer les coses. Crec que sóc molt menys clumsy que abans. Crec que necessito moltes menys coses que abans per viure.
És més... en el fons la motxilla m'ha alliberat de perjudicis, de pors, i de malsons que no portaven enlloc.
És per això que moltes vegades sents la soletat. I no la soletat en plan Calimero nadie me quiere, la soletat de saber com molts fan el titella pensant que això és viure.
No. Viure no és fer el titella, ni estar constantment dos passos més enllà del que ets. Si no mires per on trepitges, perquè estàs mirant massa endavant, pots ensopegar. Molt més que no pas si tens la mirada als teus peus, al que en diríem PRESENT.
El que em repateja al estómac que ni amb 300 almax se'm passa, és pensar que els meus passos no eren ferms mentres el Quim hi era. O tu, papa.
No és fins que tens la motxilla de pedres que aprens a entrenar bé. Com el Goku i el Krilin, vaja.
Però com tampoc és saludable lamentar-se...
Com tampoc necessito X per ser feliç
Com tampoc se'm acabaria el món si Y
Si em passa Z tampoc ho evitaré fent xsub1...
L'ecuació vital se'm simplifica, i no té incògnites. 2 + 2 són 4. Malgrat ens emperrem en convertir-la en la d'Schrödinger. I és el que em fa pena, que volem viure basats en ecuacions falses i absurdes i pretendre que així és la vida. Doncs no.