Ens vam conèixer treballant junts. Cada dia pel matí, cap allà a les vuit menys quart arribava a la feina. La meva rutina de cada dia (encara ho és) era donar de menjar als gats de la fàbrica i anar a fer un tallat a la cafeteria. Allà estava ell sempre, assegut a una d'aquestes cadires de platja blanques, mig sobat. Senyalava amb la mà la taula, sense articular paraula, on hi havia el meu tallat de cada dia, que m'havia tret ell de la màquina.
Agafava el tallat i xerràvem un rato, ell i el seu company, el Jose Luís.
En aquella cadira també s'asseia a les 4 de la tarda. On ens trobavem per menjar-nos una poma o qualsevol tonteria i feiem manetes d'amagat dels altres companys.
Avui la cadira era al contenidor de la brossa. He baixat corrents quan l'he vist per la finestra del pis de dalt on jo treballo. He anat a la cafeteria a veure si hi era, i no. M'he acostat al contenidor i allà estava. Era ella. Trencada.
Suposo que m'he d'anar acostumant a que tot es trenqui poc a poc.
És un tros de plàstic. És un tros de plàstic absurd. Però...
De fet, encara em queden moltes coses i molts racons de la fàbrica estúpids que em recorden a ell. I suposo que m'he d'anar desprenent d'ells, de lo material. Suposo que m'he de fer a la idea que és al meu cor i enlloc més. Suposo que no he de pensar que és a la tomba podrint-se.
Sé que tu ho entens Quimi, amb això ja en tinc prou. Sé que tu entendries el que he sentit quan he vist la cadira a la brossa. Ho sé. Gràcies per entendre'm! Si no, em tornaria boja.
T'estimo, això també ho saps més que mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada