dimarts, 1 d’octubre de 2013

Birthday

Igual si ho escric, no sembla un malson del meu cap i em sento millor. O no. Ho dubto.
Avui és el meu aniversari. El primer en crec que 4 anys, que el passo sense ell.
Sense anar a sopar o... sense el seu regal.
No sé, ara de cop i volta m'he quedat en blanc i no sé què dir.


Bé. Un any, crec que fa dos, vam anar a Barcelona, ens vam fotre una teca que t'hi cagues al On sushi (si no hi heu anat i us mola el sushi, ja tardeu...) i després de festeta per Razzmatazz. Quines festetes... L'any passat va ser una mica soso tot plegat. Ens vam barallar dies després, i ja el 29 de novembre va morir el meu pare. Recordo que em va regalar un Maneki neko que va amb energia solar, encara el tinc a la meva taula a la feina. I una colònia. Que també tinc encara, tot i que ja casi no en queda. Avui me l'he posat. Jo, i jo pensant que una colònia.. que poc currat ostiii... I ara.. Ara tot es veu diferent. Tot.

El sento parlar molts cops. Dient Hola... o dient-me coses maques com "et puc donar un petó?" amb aquella cara de babau... tan bonica, que no veuré mai més.
Quin aniversari, tu... Quina sensació tan de buit. Estic una mica cansada de passar-les putes un dia rerre l'altre, un... un altre... un altre... un altre... i res. Res. Que no. Que no apareix. Que no ve, ostres. Que no truca, que no em cuida, que no. No. Res. Serà possible que un mes i casi dues setmanes més tard encara no entengui que s'ha mort? Suposo que encara no entenc el del meu pare, doncs... encara menys això que és més recén. I cansa. Cansa molt. Esgota. Esgota estar dins el meu cap. Perquè per més que ho vulgui, no aconsegueixo pensar en una altra cosa. El necessito, més que mai. I no hi és. Que no, que no, que no hi és.
I avui, el dia del meu cumple, tampoc. I és molt trist tot el que ens estem perdent. I encara més quan penso que quan ho tenia potser no ho sabia valorar al 100%. Mai m'ho perdonaré. Peeeeerò ara ja que més dóna això.
Crec que mai havia trobat a faltar tant una abraçada, un petó, un somriure. I creieu-me, el seu somriure era increíble quan em mirava. L'hauríeu d'haver vist.

Però bé. Algun dia deixarà de fer mal. Algun dia em reinventaré. I el tindré amb mi per sempre sense que em faci mal. Ja tinc ganes que arribi aquest dia.
T'estimo Quimi! Gràcies.

1 comentari:

Oriol Garrote ha dit...

Felicitats Marta. I una abraçada virtual.