El Sant Jordi estava a rebentar, tot i que a Barcelona van fer dos concerts. La gent estava totalment eufòrica i, em permeto dir, que ells també.
Tots 3 en su línia. El Dave Gahan amb les seves habituals ballaruques amb aire gai, vestit de negre com sempre. El de sempre, fantàstic, perfecte, mític!
El Martin Gore vestit amb una americana de brillants que no va tardar a treure's, ens va obsequiar cantant varies cançons entre elles Home del Ultra i One caress del Songs of faith and devotion. Casualment dues de les meves preferides. El públic cridava "Martin, Martin!" i l'aplaudia a cada estrofa. Fantàstic.
I l'Andy Fletcheren segon pla però present, amb cara seria i ben concentrat (INCÍS! mai oblidaré la conyeta que li vaig sentir un cop a una entrevista, quan li van preguntar quina era la millor cançó de Depeche Mode a lo que ell va respondre somrient "Just can't get enough" xD)
L'escenari era maco, maco. Amb uns neons arran de terra que cambiaven de colors, uns focos absolutament espectaculars al sostre que es movien i, la gran protagonista, una bola gegant que penjava del sostre i que projectava tota mena d'imatges diferents durant tot el concert. Quan pensaves que la bola ja no et podia sorprendre, ho feia encara més.
La millor projecció la d'Enjoy the silence. Consistia en els 3 Depeches vestits d'astronautes movent-se al mateix ritme que es movia el rei de l'hamaca del video clip, canviant de pose. La bola ens mostrava el primer pla de les seves cares, ensenyant-nos que els astronautes efectivament eren ells 3. Genialíssim.
Feia 11 anys que no veia als Depeche Mode, en tenia 19 cap aquell 1998 on acabaven de treure el cd de Singles. Moltes coses em van recordar aquell dia, com la imatge de 20 mil persones movent els braços de dreta a esquerra tots a una, fent un efecte onada, com si el Sant Jordi fós una perola gegant de persones embogides.
Estan perfectes. Ideals. Han sabut evolucionar mantenint la seva essència. Un 10.
I aquí les fotos, here we go...
La bola just abans de començar el concert. Aquells moments previs que la gent xiula i tens aquelles ganes. Girant a modo de logo de La Caixa del edifici de la Diagonal... La D i la M.
Tots 3 en su línia. El Dave Gahan amb les seves habituals ballaruques amb aire gai, vestit de negre com sempre. El de sempre, fantàstic, perfecte, mític!
El Martin Gore vestit amb una americana de brillants que no va tardar a treure's, ens va obsequiar cantant varies cançons entre elles Home del Ultra i One caress del Songs of faith and devotion. Casualment dues de les meves preferides. El públic cridava "Martin, Martin!" i l'aplaudia a cada estrofa. Fantàstic.
I l'Andy Fletcheren segon pla però present, amb cara seria i ben concentrat (INCÍS! mai oblidaré la conyeta que li vaig sentir un cop a una entrevista, quan li van preguntar quina era la millor cançó de Depeche Mode a lo que ell va respondre somrient "Just can't get enough" xD)
L'escenari era maco, maco. Amb uns neons arran de terra que cambiaven de colors, uns focos absolutament espectaculars al sostre que es movien i, la gran protagonista, una bola gegant que penjava del sostre i que projectava tota mena d'imatges diferents durant tot el concert. Quan pensaves que la bola ja no et podia sorprendre, ho feia encara més.
La millor projecció la d'Enjoy the silence. Consistia en els 3 Depeches vestits d'astronautes movent-se al mateix ritme que es movia el rei de l'hamaca del video clip, canviant de pose. La bola ens mostrava el primer pla de les seves cares, ensenyant-nos que els astronautes efectivament eren ells 3. Genialíssim.
Feia 11 anys que no veia als Depeche Mode, en tenia 19 cap aquell 1998 on acabaven de treure el cd de Singles. Moltes coses em van recordar aquell dia, com la imatge de 20 mil persones movent els braços de dreta a esquerra tots a una, fent un efecte onada, com si el Sant Jordi fós una perola gegant de persones embogides.
Estan perfectes. Ideals. Han sabut evolucionar mantenint la seva essència. Un 10.
I aquí les fotos, here we go...
La bola just abans de començar el concert. Aquells moments previs que la gent xiula i tens aquelles ganes. Girant a modo de logo de La Caixa del edifici de la Diagonal... La D i la M.
Missatges profunds i la bola rollo metàlic mentres el Martin Gore ens deleitava amb Home."And I thank you, for bringing me here, for showing me home, for singing these tears. Finally I've found that I belong here" :P
L'escenari de color blau. El Dave Gahan per la pasarela.
L'escenari de color vermell. Projectats, els Dave Gahan i el Martin Gore.
Escenari encara més vermell mentres tocaven "In your room".
El públic!
And that's all Folks! Espero no deixar passar uns altres 11 anys per tornar-los a veure. Casi mitja vida m'he passat escoltant-los i només dues vegades veient-los en directe. Massa poc!
2 comentaris:
Caramels musicals de la vida, per ells un hip-hip-urraaaaa!!!!
Amunt, amunt, sempre amunt, sempre amunt, nanana...
:D
Crec que no va ser la millor actuació de MM, ja sigui pel recinte o perque la seva carrer musical ja està casi acabada.
Tot i així, no li trec mèrit, a fet grans temes com aquest: (crec recordar que era per la BSO Spawn sino m'equivoco)
http://www.youtube.com/watch?v=THNEolxBmso
Publica un comentari a l'entrada