dimarts, 30 de juny de 2009

The high end of low

El senyor Manson ha tret el cap de nou al mercat amb The high end of low. Reconec que al principi me'l vaig baixar i el vaig escoltar amb cert recel, tenia la impressió que l'hauria cagat, que les nostres petites diferències es farien més evidents i en definitiva, que em decepcionaria.
Quan el vaig sentir per primera vegada em va semblar raro, amb certs detalls que vaig trobar impropis, com els de la cançó "Four rusted horses" més del rollo country que no pas del metal contundent al que ens tenia acostumats.
No va ser fins que vaig comprar el cd original (que ja vaig explicar perquè me'l compraria en el seu dia) que em va cambiar la idea.
Tot i no ser aquell Mr. Manson que fóu en els seus temps, manté la dignitat, la qual cosa és lloable i d'agraïr per una ex-fan com jo. Li falta ràbia, i contundència. No és tètric ni sinistre. No fa posar els pèls de punta... PERÒ considero que és un bon treball que mereix ser escoltat.
Perque és ell i ho segueix sent, quan molts grups això no ho han sabut fer ni mantenir amb els pas dels anys.
Perquè malgrat haver cambiat, manté els trets característics dels seu copyright.
I perquè el pas del temps no és perque si i d'això ni el propi antichrist se'n salva...

Si m'he de quedar amb una cançó em quedo amb la número 1, Devour. És la que més m'ha arribat a conmoure. Té un subidón al final que no t'esperes i que et deixa ben mort, mort com em podia deixar amb una cançó del Antichrist superstar, en la seva i meva època gloriosa, on cada suspir tenia sentit. Ara els suspirs costen més de trobar, però això no vol dir ni molt menys que no disfruti cada cop que escolto el nou cd, perque segueix entrant bé, i perque segueix sent bona música.

Gràcies senyor Manson per saber mantenir la seva essència.




1 comentari:

aniol ha dit...

No sé, jo tampoc he trobat tant sobtat ni estrany el canvi que ha fet. Diguem que ha passat d'un so més "sorollós" a un més "íntim".
A mi em continua agradant tant o més que abans.