diumenge, 22 de febrer del 2009

Història



Em vai fotre a estudiar la carrera de química una mica de rebot. Lo meu era la biologia i vai anar a petar a la Universitat de Girona per estudiar. Capritx de la selectivitat que per una décima en la nota de tall no vaig poder entrar a fer biologia a Barcelona. I Girona em va sentenciar a no acabar mai la carrera. Constants farres sumades a hormones alterades pròpies dels 18 van fer que deixés la carrera. Un fracàs acadèmic com un altre.


I a Tarragona vaig començar química, carrera que amb el temps ha acabat agrdant-me molt més que la biologia. Més metòdica, més de pensar, més de ser un cap-quadrat a qui li agrada raonar les coses.
I quan estudiava biologia ens deien que els "cap-quadrats" de química ens fotríen la feina als biòlegs si no ens ho curràvem. Ara que sóc química puc dir ben alt i amb tota certesa que l'afirmació era totalment falsa. Ser llicenciat en química és una creu quan vols entrar al putu món laboral. Les empreses que busquen un llicenciat (que en són poques) el volen amb 5 idiomes, 4 màsters, 3 postgraus i el que és pitjor: la maleïda experiència. Experiència que com és possible tenir si t'has dedicat anys i panys a acabar química i a més... si volen tants màsters, toquen a mínim dos anys per cada un. No té sentit. Les altres empreses, les que no busquen llicenciats, busquen tècnics. Tècnics que vinguin de fantàstics mòduls de grau mitjà o superior, i que evidentment, si tu ets químic no t'agafaran perque se suposa que tard o d'hora trobaràs una feina de llicenciat i no voldràs el trist sou d'un tècnic. Una altra afirmació que puc dir que també és totalment falsa, perque el pobre químic es conforma amb el que sigui, només per poder exercir del que és, i que els anys putejats de facultat no hagin estat envà. I és que em sembla molt bé que les empreses busquin tècnics i no químics... però... un tècnic es com un aparell més de laboratori, farà la seva feina a la perfecció, però no sap ni com ni quan ni per què ho fa. Si alguna cosa ha de ser un químic és un solucionador de problemes (com el Harvey Keitel a Pulp Fiction). L'empresa amb els seus tècnics quan té un problema, crida al químic de turno i s'ha acabat, un cop solucionat el problema, pot seguir tirant sense els seus serveis.

Trist...

Vaig acabar la carrera i vaig fer entrevistes i més entrevistes de les que encara espero que em truquin. Com que no és pot estar sense fer res en aquesta vida vaig començar treballant a un hotel com a cambrera, aguantant que els meus companys cambrers em miréssin per damunt del hombro quan em queia una copa de vi a terra volent dir "novata...". Vaig haver d'estar-me fent classes de repàs de mates aguantant els papes de nens mimats dient-me "es que no sabes..." I també passats dos anys acabar en un Viena (per menjar bé, bo i ràpid i frustrar a químics) servint hamburgueses aguantant els putus clients dient-me "es que niña, yo te la he pedido con queso, y me la has puesto sin queso".


Trist i frustrant.


Passada la època del Viena i quan estava fent fotocopies i venent bolis a una copisteria, aguantant també clients gilipolles i amb masses fums com per veure que la persona que els estava venent el boli no és que fós incompetent, és que estava fins els collons de gent com ells, em va venir com caiguda del cel la feina que tinc ara.
Caigut del cel el noi que em va fer l'entrevista que ara és el meu jefe em va dir que el que li havia cridat l'atenció del meu curriculum és que mai havia estat a una química, i que segur que devia tenir-ne ganes i que estaria motivada. L'empresa no és gran, però tampoc petita. La veig com la germana petita de la Dow o la Basf. Em dedico a la seguretat, el medi ambient i la qualitat. A que es cumpleixi la normativa ISO, a que la gent es posi el casc, a que l'aigua surti bé per la claveguera, a intentar que la depuradora funcioni (cosa que, si seguiu el meu Twitter, veure-ho que em porta forces mals de caps per uns microorganismes que no estan massa per la labor i que només saben fer escuma). En un principi no seria ben bé feina de química, però estar dins una empresa química ja és de per si, una sort. I ara, ara què? Ara estem en crisi, i potser me'n vaig al carrer. Però de moment no m'han escollit a mi, sinó a altres, als que em sap molt greu que hagin fet fora, però que m'ha donat la oportunitat d'estar totes les tardes al laboratori de control de qualitat. Fent el que fan a la planta, però en dimensions reduïdes al laboratori.

Potser em fan fora, qui sap... però encara que soni a tòpic estúpid, jo cada dia que m'aixeco vaig contenta a la feina, i penso en la sort que tinc de no estar a cap Viena, ni hotel, ni acadèmia de repassos de mates, ni fent fotocòpies per gent desagraïda.
El món de la indústria química és molt més interessant del que semblava al estudiar la carrera. Si és cert que la carrera no et prepara pel món laboral. T'ensenya altres coses, com he dit abans, a solucionar problemes, a ser cap-quadrat o a que no t'espanti cap mena d'equació matemàtica, però no et prepara pel món real, que és totalment imprevisible, i potser per això és interessant.

A tots aquells que pensin que les químiques només són empreses que es dediquen a contaminar rius i embrutar l'aire, intento respectar la seva opinió, però la meva és que fan molt més que això. Supleixen unes necessitats bàsiques de la societat, igual que pot fer una vaca al donar la seva llet a una granja. Si si, ja poden anar dient que embruten l'aire, a tots els que van per la muntanya en plan hippie dient que respecten el medi ambient i estan en contra de la indústria química, sense veure que la carmanyola que porten a les mans amb els macarrons per dinar, està feta d'un plàstic que probablement ve del petroli, d'aquelles químiques de les que suposadament no volen saber res.


Jo estic contenta de formar part de la indústria química, i encara que mai hagués trobat feina de lo meu, la satisfacció d'haver acabat química tampoc me l'hauria tret mai ningú.
I tot això, per una dècima de menys a la selectivitat... curiós.

Foto: Dibujos del conejo suicida http://biboz.net/bunny-suicides/

1 comentari:

Ïa ha dit...

Poca gent pot i és capaç de fer una síntesi tant clara cronològicament i esquematitzada del recorregut dels 18 als 28 anys sobre el món acadèmico-laboral. És segell d'una autèntica QUÍMICA. :)

Som el que hem fet,no pas el que podriem haver fet així que millor viure en la realitat que ens la pura fantasia hipotètica de "i si...".
Ho estàs fent bé marteta, molt bé.