diumenge, 22 de juny de 2008

Sónar 2008

Som diumenge al matí i per fi puc dir que el meu cervell torna a funcionar amb normalitat després d'haver estat al Sónar divendres a la nit. Intentaré fer-vos cinc cèntims de la meva experiència allà dins, procurant no abusar de les paraules: Brutal i increible, i els seus corresponents superlatius.

Primer impacte al arribar a la Fira de Barcelona, les dimensions del lloc. 4 espais Sónar Club, Pub, Park i Lab tots imensos com camps de futbol. Segon impacte, la potencia de so: BRUTAL ("Meeec!", un cop).

Tercer impacte, tocaven ni més ni menys que Madness. Els Madness Madness que coneixem de tota la vida! Mai hagués pensat que estaria en un concert d'un grup tan mític, i encara menys que seria al Sónar. Pero si si, van sortir al escenari amb el seu "Hey you, don't watch that, watch this, this is the heavy heavy monster sound..." i tot el públic va embogir literalment... Després de One step Beyond van estar una estona de bajón, que denotava que pels Madness també passen els anys. Cap a la meitat del concert però van girar la truita i el subidón va ser total, amb cançons com House of Fun (que sortia a un capítol dels Joves, us en recordeu?!), Must be love i, como no, "Our house, in the middle of our street... our house...". Acabaven el concert amb "Nightboat to cairoooooooooooo".
La meva conclusió i crec que la de molts va ser, estan sonats aquets Madness,com sempre han estat.

Cap a veure The Pinker Tones. Me'n havien parlat molt bé dels seus concerts, però es van superar totes les meves expectatives... Energia pura, bogeria intel.ligent, uns cracks vaya. Eren la imatge de "ens ho estem passant de putíssima mare" i la veritat és que ho contagiaven al públic. Increíbles, brutalíssims! (Meeec!) Era un venga i venga i venga pim pam pim pam i dale i pum pum pum venga venga, uff... un no parar... pim pam pim pam. Impossible estar quiet, impossible no ballar i impossible que no se't encomanés el bon rollo que portaven ells a sobre, els 3, amb ulleres de sol, camisa i corbata, els putus amos. Us deixo 20 segons del que va ser, tot i que en video, la cosa perd molt...




Entre els Pinker Tones i Justice i mentres feiem de sardina en llauna per pillar beure, tocaven un grup que es deia Diplo, tralla tralla. Molt recomanables per la depresió del dilluns quan vas cap a la feina.

Justice. Si parlava abans de superar expectatives, aquí en tenim un altre exemple. Per mi va ser com entrar dins un bucle i no voler-ne sortir més (sortir per anar a veure la Roisin Murphy, per exemple, que tocava en aquell mateix moment en un altre escenari). Justice són els fans número de Daft Punk i han agafat la seva mateixa potencia. Començava el concert igual que comença el cd i a partir de llavors va ser com estar en una altra dimensió, dimensió Justice, si.
L'escenari era amb un fons d'amplificadors Marshall molt ben aconseguit, i la Creu davant, provocant-nos a tots els que teniem el privilegi de ser allà. I és que estic segura que d'aquí una anys diré als meus néts "Siii, jo vaig veure als Justice, al Sónar de no sé quin any...."
Van tenir el detall de fer sevir una base de Atlantis to interzone dels meus estimadíssims Klaxons... Un simple "We!"va servir perque tot el públic es posés a cantar (rollo aficionats del Manchester...) We are your friends You never be alone again!
Ho diré clar i sense cap mena de floritura: Va ser l'ostiaaaa!
Gràcies al youtube he vist que algú amb molt bon ull va poder inmortalitzar el moment.
Enjoy!




Wow...