divendres, 3 de juliol de 2015

A una setmana del 10 de Juliol

A una setmana de l'aniversari del Quim aquí estic. Volent estar sola i sense poder, ni voler, parlar-ne amb ningú. Com alguna cosa absolutament extranya i meva de la que no vull ni paraules de consol, ni d'ànim i ni tansols un "t'entenc" o un "és normal".
39 anys li tocaria fer.
I no.
El dubte que em queda és si anar al cementiri, portar-li una rosa. O no.
No sé si ho vull fer per mi o per demostrar que encara m'importa. Encara no sé quina part de mi creu que és amb mi i quina és lògica i sap que no.
No sé què vull demostrar. No sé tansols si és per la seva mare o... Per una idea absurda de sentiment de culpa de ser feliç.
Perquè ho sóc. Ara no. A una setmana del 10 de Juliol. Però, generalment ho sóc.
És que per estimar a un altre noi ja no l'estimo?
No sé què pensar. El busco on era (passada la seva mort) i no el trobo. Potser l'he deixat marxar. Potser sóc egoísta de recordar-lo més en aquestes dates.
Fa un any i deu mesos que no hi puc parlar.
I no hi he deixat de pensar ni un dia. En silenci.
T'estimo Quimi.
Malgrat no sé perquè ho escric.