dilluns, 15 de setembre de 2014

Què passa quan algú es more?

Per què ens fa tant de mal la mort d'algú? Per què quan seguim endavant tenim aquell sentiment tant estrany de... oh, que pensaría si...
Molt fàcil. Pensem en ells com si fóssin encara vius. Evidentment! I és tan evident que si fóssin vius i ens veiéssin pensaríen com nosaltres! 
Però si els hi poguésssim parlar com el que són, persones mortes, crec que la resposta sería ben diferent. 
Si els poguéssim explicar el que ha passat. Com han marxat, com ens hem quedat... com ha anat tot. Què? 
O potser és que quan eren vius nosaltres pensàvem igual? No! 
Jo no pensava igual, ni era igual, ni sento el que sentia. Ni molt menys!
El mateix els passa a ells. Quan eren vius i desconeixíen la seva mort pensaven d'una manera. De ben segur que ara pensaríen d'una altra. 
Un cop dit això. Crec que m'entenc més, que em conec més i crec que passo de jutjar-me, passo de viure anclada en uns pensaments i en una persona que sens dubte cambiaría la percepció de les coses si sabés com "m'ha deixat". 
Si a mi m'ha cambiat la manera de pensar, imagineu a ell, que s'ha mort. 
Pensem en ells com si fóssin vius. I en nosaltres. I ni nosaltres som els mateixos, ni ells tampoc.
T'estimo Quimi. Ja ho sabies, i crec que si ara poguéssim parlar, seguiríes sabent que així és.