No és qüestió del present. El present d'ara és més dolç del que jo hagués pogut imaginar. És qüestió del passat, un passat que evidentment no em pot condicionar, i crec que no ho fa. Però seria absurd fer com si no hi fós. Ell és més present que mai, però lo fort és que estic deixant de sentir-me culpable per sentir, per viure, per ser... feliç? I sí, clar que m'agradaria seguir amb la meva vida d'abans. Clar que si pogués ell seria aquí. Però no hi és. I jo he de viure, he de sentir... he de ser feliç. I mica en mica ho estic aconseguint.
Malgrat això, ja ho sabeu, pagaria perquè res hagués passat. Pagaria per un any més amb ell. Un mes. Un dia més amb ell. El que fós, per uns instants, amb ell.
Demà fa un any que vam agafar el ferry a Menorca. A partir de demà tot serà dur. Records dia a dia... fins al dia 23 d'agost, que és quan tot em va caure a sobre quan em van trucar per dir-me "s'ha mort" Però sabeu què? Que sé que m'està cuidant. Que sé que moltes de les coses bones que m'estan passant són per ell. I per ell, hi haurà llàgrimes, però també una persona, jo, que tirarà endavant per ella mateixa i per ell. Sempre per ell. Pels dos. Junts.
Sempre.
Gràcies per llegir-me. De tot cor. Gràcies.
M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada