Experiències iphonianes

Doncs bé. Porto exactament sis dies 9 hores i 36 minuts sense iphone. Per què? Per gilipolles. Se me'l emporten a reparar i se'm acudeix dir amb tota la pachorra... que no passa res si en aquell moment "no disponen de loners" que són iphones de substitució. El cas és que el loner ara sóc jo, que estic orfe i amb una vida social equiparable a la d'una monja de clausura sense companyes al convent. 

I sort que no m'ha pillat in love o amb algun rollete xuli d'aquests que et solen enviar parides per mòbil, perquè si així fós, m'agafa algo. 

La meva vida social whatsapiana és nula i us diré més, no sé res de molta gent desde que estic en plan OFF. 

Només la família em truca al fixe i si he rebut algun mail ha estat en clara resposta a un de meu del pal "eeeeei tiuuuuu que no tinc iphoneeeeee!"

Esperar a la cua del súper sense iphone és molt inquietant. Despertar-se i no mirar-lo, inquietant. Que el teu gat se't posi en pose instagram i no poder compartir, inquietant. Que no puguis mirar Facebook tot el sant dia... inqui... e... total pa lo que hay que ver a vegades. Que vagis pel carrer i et passi la cosa més extraordinària del món i no ho puguis twittejar, inquietant. 

Tens la sensació que tot un món se't escapa. Tens la sensació que... hi ha una vida més enllà! Tens l'espai - temps distorsionat. Per no dir, lo absurd que resulta anar pel món veient com tothom va a cagar amb el mòbil i tu vagis amb les mans a la butxaca. 

Crec que no han passat prous dies com per superar-ne la dependència. Llàstima, o no. És extrany no buscar-lo pel bolso, és extrany anar pel món sense pensar que et poden trucar. És extrany estar il·localitzable, però us diré una cosa... En molts moments, és relaxant. 

No sé fins a quin punt ens fa falta, o no, o el necessitem, o no... Jo per sort i toco fusta no m'ha passat de punxar roda per la carretera ni cap cas extrem. Però et pots passar tota una vida amb el mòbil pensant en casos extrems on SI realment et treu d'un apuru, i que mai passi res. 

Som mongos. No hay más. 

Això si, quan me'l donin... serà un allleujament. Un alleujament absurd i autoimposat, però al cap i a la fi, un alleujament. A qui no li agrada fer-se la vida més agradable? A qui no li agrada rebre missatgets? La part negativa, ja la sabem. Però aquí cadascú ha de saber posar els seus límits. Jo com a fucking addict, si he après alguna cosa... és que el tinc per passar-ho millor, no per passar-ho pitjor. Si és per això, que le den al mòbil.