divendres, 25 d’abril de 2014

La gent es more i últimament Twitter me'n informa regularment. I et quedes com a parat, no? Les morts de gent "coneguda" m'afectaven més abans. Ara simplement em saben greu i flipo però... no sé. Així és.
No deixo de pensar que la mort no és algo llunyà i desconegut per mi, almenys de fa un temps ençà. No em sento ni molt menys diferent a algú altre, però si que una mica allunyada dels que, per sort seva, no els  tocat de molt a prop. El cas és que a mi sí. I en el fons, doncs mira... si estic aquí, com estic, i on estic, és també gràcies a aquestes putades. En el fons, ho agraeixo. El pardals del cap marxen volant de cop i volta i... si, et quedes com a parat.
Penses... s'ha mort. Però no ho penses fredament i n'ets conscient... molt temps temps temps més enllà. Molt més endavant que quan t'ho diuen. Quan t'ho diuen, no processes. No raones.

Em temo, i no vull dir-ho massa fort, que aviat me'n tocarà una altra. Tinc por. Però n'he tingut tantes vegades per ella que ja no sé si la por és fruit de la meva paranoia o és real.
Espero, iaia, que si et mores deixis a la mama sencera, perquè si se'm desmorona més jo ja no sabré com mantenir-la a flote...
També espero que si ho estàs passant malament conscientment, marxis... perquè no vull veure't patir més. Ja no et recordo casi quan estaves bé. Em sap molt de greu. Si ens deixes, dona'm les teves forces, que les necessitaré, ok?