divendres, 25 d’abril de 2014

Adéu.

Recordo a història de la Susana, una noia com ara jo que va morir.  Treballava al Pius hospital de Valls d'infermera. Quan va morir, la seva mare anava al hospital on, a través d'una grabació, escoltava la veu de la seva filla dient per megafonia alguna mena de missatge estandard que un dia la Susana havia grabat en seu dia.
Recordo pensar que vaya bogeria la seva mare anar allà. Recordo també que un bon dia la grabació va cambiar i la seva mare es va quedar sense la seva veu.

No em puc comparar amb aquesta senyora. No puc perquè la pèrdua d'un fill no és ni molt menys comparable a res del que a mi em pugui estar passant.

Però el cas és que regirant entre el meu iphoto he trobat un video... D'una calçotada amb els companys de feina. Companys d'ara que ja no són ni companys, però que compartíem moltes estones. Entre elles, aquesta calçotada.

Al video no surt el Quim, surto jo fent el subnormal com sempre... Però se'l sent. Se'l sent riure i se'l sent cantar.
M'ha caigut el món a sobre perquè... Ara no sé què fer amb això. Ara no sé perquè escric tot això. No sé perquè coi comparteixo això, no sé perquè ho escric, ni sé perquè m'ha vingut al cap la Susana ni sé quin sentit té anar escribint tonteries per aquí ni per enlloc.
Quin sentit té? Alguna d'aquestes coses farà que torni? Oi que no? Doncs fins aquí hem arribat.

Si estàs llegint això ara mateix, els teus motius tindràs. Igual m'aprecies. Igual és simple curiositat o xafarderia. NO PUC MÉS. NO PUC MÉS.

Gràcies per tot. I fins aviat.

1 comentari:

Lilithell ha dit...

Igual t'aprecio, tens raó!!! Petons!