Vivències a un vagó de tren - Primera part (i última espero)

Doncs bé, anava avui de Barcelona a Tarragona amb un regional express d'aquells que tenen els seients més durs que una pedra i que n'hi van quatre. Asseguda d'esquenes en el sentit de la marxa, anava mirant el paisatge. Tot normal.

Parem a Sant Vicenç de Calders i puja genteta. Entre ells, un clàssic marroquí, amb pinta de marroquí, en principi tan normal.
Espectacular canvi que ha fotut el paio quan el tren ha començat a circular i el tiu, al més pur estil sonat, s'ha posat a cridar i gesticular de manera exagerada, emetent tot una sèrie de sons que crec que ni jo, ni la resta de mortals del vagó enteníem.
Era algo així com:
JJJJJJJJJJaaaamalllllllllllaaaaaaaaaaaahaawqnefwonvwojnvwjkvnwojnvwovneowavn!! nwoeriuvowrenverwokverowjigfowerghwoeruighwoaeghr, nfeiwvwopv, jiewiwvwivgj!!!
Semblava enfadat. Vaja, jo crec estava cabrejadíssim! No callava... La gent del vagó ha començat a posar cara de circumstàncies, i a mi m'ha agafat aquell riure tonto que no pots controlar.
Només de pensar que no podia riure me'n venien més ganes i el temor que aquell sonat es pogués sentir aludit pels meus riures incontrolats m'ha envaït, passant una mal rato que s'ha fet etern.
Quan hem arribat a Tarragona el paio ha creuat tot el vagó entremig de tota la gent en silenci, acollonida. Jo no he dit ni mu, el riure tonto estúpid per sort no m'ha traït en el pitjor moment la cual cosa li agraeixo al meu subconscient.
És increíble com un paio anat de la bola pot arribar a acollonir tant i a desencadenar tals riures incontrolables, que jo crec que eren més de nervis que altra cosa.
La cara de la gent no tenia preu. Els gestos i crits del paio tampoc. Terrible.