Agost

S'acosta el 23 d'Agost, dia en que farà dos anyets que el Quim no hi és. Aquests dies he tingut a prop una persona que em va fer costat durant aquells dies i el primer any. És una amiga de ma mare que ve a passar sempre uns dies aquí a l'Agost. Un dia abans que morís va estar amb ella i ma mare a casa ma mare posant uns ulls de bou al sostre. Jo no hi vaig anar. Estava super ocupada amb la meva vida de merda com per perdre el temps amb el Quim mentre era a casa ma mare fent bricolatge.
Al Quim li suaven la picha els ulls de bou de ma mare, ho feia per mi.
Aquests dies he tingut moltes ganes de parlar-ne amb aquesta persona que em va donar suport en temps tan merda. Però ni l'he nombrat. Per què? Fàcil. La resposta és per què fer-ho?
Ara jo sóc jo i les meves circumstàncies. Ara ja ho sé portar. Ara sé que si l'últim o penúltim dia de vida del Quim no el vaig veure perque no vaig voler. I ho sé portar.
No és que no em dolgui. Però aquesta dolència és meva. I sé viure amb ella.
El dia 23 no sé que faré. Però estic prou forta per saber que jo sóc jo i el que vaig fer. Estigui bé o malament. Ho vulgui cambiar o no. És així. I res m'agradaria més al món que veure entrar ara mateix al Quim per la porta i que digués
Holaaaaa
I jo li diria: tiu, HO SENTO! T'estimo molt gràcies per tornar :)
I si no ho fa, ja hem tingut mil vegades aquesta conversa en somnis, i sé que m'ha perdonat.
Per la senzilla raó que el que volia és que fós feliç, i cada dia ho intento i, de fet, ho aconsegueixo, pels dos, moltes vegades. Ara he de mirar pels dos, que si no ho faig, llavors si que no em perdonaria.