dimecres, 21 de maig de 2014

Nits de lluna pena, somnis d'envelat

Ramon Muntaner – Canço de la Plaça del Diamant

No sé si ja ens has deixat fa temps. No sé si vas marxar el dia que es va fer el silenci i ja no existíem en els teus ulls. A vegades em costa recordar-te, quan eres la iaia que em cuidava, la iaia que sempre tenia paraules maques cap a mi. La meva iaia. Amb les teves bestieses, les seves coses de iaia. No sé ja qui ets. No sé si sóc egoísta pensant... no marxis. Però t'asseguro que no vull veure't patir. Si és que pateixes. No sé si ets aquí. No sé que ha sigut de tu. Però tinc molta por quan... donis el pas de morir. Tinc molta por. Una altra mort a la meva vida. Masses morts. Però com no sé si ja t'has mort, no sé si ets tu, fa tant que no dius el meu nom... No sé que pensar. T'estimo molt, iaia. I tot això que t'ha passat no ho mereixes. Si algú ho mereix, que crec que no, tu menys.
Et prometo que recordaré lo bo de tu. La teva veu, els teus vestits, el teu riure... Totes les coses que arribavem a fer amagat de la mama. Però... no puc evitar pensar que ja has marxat fa anys, però que no vull que marxis per sempre. No vull aquest buit dins meu. Et vull a tu, fent el dinar... Et vull a tu, sabent qui sóc i estimant-nos. Us vull a tu i al papa dient tonteries a la cuina. Vull al papa agafant-te de la mà al hospital. Et vull a tu explicant-me les històries de la peluqueria... de la plaça del Diamant. Vull que estiguem junts. Vull que la mama estigui contenta. Vull sentir-te dient-li Javier al Ignasi, per error.

Actualitzo post  perquè potser fa falta dir que la meva iaia vivia a la plaça del Diamant, on feia de perruquera, on ballava al envelat per festa major, on passava els seus dies de lluna plena, bella com una princesa ballant un vals de puntes d'algun vell conte d'infants. I com l'ocell de la jovenesa, prèn el vol mirall enllà... sent cendra d'ocell estimat..


Tens els ulls plens de paraules,
la vida estesa al davant,
aparador de joguines
cançons fàcils de cantar.
Cançó d'un temps de tramvies
i carrers mal empedrats;
dies de sol i de pluja,
barri amunt i barri avall.

Nits de lluna plena...
Somnis d'envelat...
Bella com una princesa
d'algun vell conte d'infants,
et veig ballar un vals de puntes
a la Plaça del Diamant.

I tu, al terrat, estenent la roba
o asseguda cosint
sola, amb la tarda,
i voltada de baranes,
de vent i de blau.

Sentir que passen els dies
com si fos un joc d'atzar:
una rosa per sant Jordi
i flors negres per Tots Sants.

Xerrameca de botigues,
coloraines de mercat;
olor de sofre i de lluna
cada nit de Sant Joan.

Nits de lluna plena...
Somnis d'envelat...
L'ocell de la jovenesa
pren el vol mirall enllà:
valsos que van i que vénen
a la Plaça del Diamant.

I tu, al terrat, estenent la roba
o asseguda cosint
sola, amb la tarda,
i voltada de baranes,
de vent i de blau.

Llargues tardes de diumenge
polsim de lluna als terrats,
quietud d'hivern al vespre
quan es fa fosc aviat.

Sentor de rosa perduda,
claror de vidre entelat,
joguina feta malbé,
cendra d'ocell estimat.

Nits de lluna plena ...
Somnis d'envelat...
I quan la cançó s'acabi
una altra en començarà,
car tot gira com els valsos
de la Plaça del Diamant.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Avui he anat a l'enterro d'un amic a la catedral de Tarragona.

La mort: mística i a la vegada catàrtica, eh! Tot i així, ens recorda que nosaltres hem de continuar amb la nostra vida.

S'ha de recorre tot l' "Alfa i Omega".

J.P.