Avui un bon amic m'ha enviat aquesta foto, de la que deu fer... 6 o 7 anys, potser més... No ho sé. Ni la recordava. 

El cas és que m'ha trencat el cor la seva expresió. I la meva també, de fet. 

No és només els que ja han marxat, són els que mica en mica van allunyant-se. I no parlo només de la meva iaia, que ja fa temps que no em recorda, també altres que... marxen, sense adonar-se'n. 

Les dues en aquesta foto no teníem ni idea de res. Ni idea del present d'ara. 

I res, aquí estic. I aquí estaré espero que per molt de temps. A vegades encara no sé com m'ho faig, però ho faig. El meu pare estimava molt a mon àvia, ja tinc ganes de que es trobin, i es facin una bona abraçada. 

Tot en sentit figurat, jo no crec en aquestes coses, tot i que les penso i em reconforten molt. És com somiar despert que és gratis. 

Live. Love. Laugh. 

M.

Ramon Muntaner – Canço de la Plaça del Diamant