Ara sembla com si la gent s'adonés de tot. De tot el que ha passat. De que ell no hi és ja fa quasi un any. I sabeu què? Que tot el carinyu i forces i ganes de tirar endavant ja no els necessito de ningú. Que he passat un any sola jo sola amb tot això i que ara em sobren les paraules. Que he après que en tot això estem jo i ell. I que ara la comprensió i la llàstima em sobren.
Sort del Quim, ell ha estat el meu millor suport. Com sempre havia estat mentres era viu, i ara mort encara més.
Em sobra la vostra llàstima ara, ara ja no neessito el vostre suport, ja he après a viure sense ell. Sense ell i sense vosaltres. Només vull dir gràcies als que m'heu entès, que sou pocs, i als altres també. Gràcies. Sense el vostre no suport ni comprensió m'he fet més forta i m'he unit més a ell.
I a qui agradi bé. I a qui no també. M'he acostumat a les males crítiques. M'he acosutmat a parlar amb ell sense parlar.
T'estimo carinyu. Tota la meva felicitat, és per tu.
MiQ
Els dos, com un sol. Sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada