After Forever – Monolith of Doubt
Me'n recordo quan escoltava After forever, Xandria, Leave's eyes, Epica, Lacrimosa, HIM, 69 eyes, Paradise Lost, Entwine, Christian death, Lacuna coil, Bauhaus, Tristania...
De negre rigurós un dia i un altre, ungles de negre, ulls de negre.
Crec que tot era més naïf que ara... Més fàcil. Més... èpic. Més gòtic. Més profund, més intens. Ara tot es limita a viure i punt. No està mal, però molava quan tot tenia aquella prespectiva dark. Molt guai.
Leaves' Eyes – Leaves’ Eyes
Entwine – Closer (My Love)
Epica – Feint
Lacrimosa – Halt Mich
en fi...
dimecres, 30 d’abril del 2014
Twitters de famosetes...? Thanks but no thanks.
Ja fa temps que observo el fenòmen de famosos que tenen twitter. No estic parlant d'un perfil de famós en concret sinó alguna cosa més... generalista. I no, no és bo generalitzar, com tampoc crec que es bo seguir la corrent de que tot els de la teva espècie, en aquest cas espècie famosete, fa.
I és que el fenòmen s'observa tant a timelines de gent tan diferent com... no sé, Santiago Segura, Paco León, eeemmm... Buenafuentes o gent d'aquesta, presentadors de tele, cantants... jo que sé, The Kooks o... per dir més gent en plan internacional... Coldplay, o no sé eh, tant puc dir Coldplay com la Jennifer López o jo que sé!... futbolistes. Gent "d'aquesta". Inclús gent que surt a la tele i que són uns poca penes però només pel fet de sortir doncs ja els coneix molta gent i entren en el pack. Belén Esteban etc...
A mi de la Belén fucking Esteban no em molesta. Per descomptat que és retrassada i no espero d'ella res creatiu. Però potser del Paco León, si. Per exemple.
Bé. Tot es basa en promoció de X que s'està fent en el moment, ja sigui peli, programa, llibre, serie, o whatever. I, el que em rebenta més les pilotes... RT de mentions dient lo guais i la polla que són.
I és que potser si que la fama trastoca i si t'estan tot el dia dient que ets la polla doncs... estàs content i en fas publi. Però trobo a faltar aquella simplicitat quotidiana en els twitters d'aquesta gent. Trobo a faltar tuits de gent normal com els que puc fer jo o qualsevol persona mundana que no mereixem els 100 mil follows que no tenim.
I és que aquella essència de twitter de "que estàs fent ara" es perd totalment. I inclús persones altament creatives i interessants que per aquesta raó són famosetes, perden tota la seva gràcia especial quan llegeixes un twitter exactament igual pastat en patró de comportament a un altre famós de merda equiparable al famós intel·ligent.
És a dir, el patró de comportament de la Belén Esteban vindría a ser exactament igual que el del Paco León, quan és evident la diferència. I cito aquests dos perquè són gent relativament "propera".
Com és possible que algú suposadament conegut per la seva inteligència, o originalitat o... creativitat, tingui el mateix patró de comportament twitter que, per exemple, un personatge de tele 5 que també és famós? Doncs passa.
I és que no val fer RT tot el dia del que et diuen i les promocions. Jo crec que la plebe voldríem trobar alguna cosa més darrera de tot això al TL de qui estàs seguint.
És evident que les promocions són perfectament lícites i més en una eina com és twitter. No ho voldria qüestionar pas... però totes aquelles raons per les que dones a Follow a cert personatge X, no quadren amb el que després et trobes.
Realment si et segueixo és perquè ja sé que ets la polla. Però cal fer-ne RT?
No creus que els teus seguidors els sobra? O potser penses que igual no ets tan la polla quan necessites reafirmar-ho amb un RT?
Promocions i RT de "fans" estan bé, en certa mesura. Però la originalitat d'aquests super comptes de super estrelles brilla per la seva absència.
I acaben per aburrir. I molt.
A vegades se'n troben. I no voldria tampoc ser tan generalista.
Per exemple, i per salvar l'honor dels famosetes.
El compte del Hank de Breaking bad és bastant casero. O el del fill del Walter White. I inclús una que m'ha sorprès bastant és la Florrie (la cantant) o els Klaxons, que entre promoció i auto paja RT de mention en deixen anar alguna força guai.
Penso que a vegades una eina tan propera i inmediata com és twitter fa perdre molts punts a gent que fora d'ell són un cracks, i després resulta que no saben traspassar-ho a la gent que els segueix a la espera de poder absorbir una mica de la seva gràcia especial, que en definitiva és la que et porta a ser un personatge conegut.
Por la boca muere el pez o, en aquest cas, por el twitter muere el famoso.
Sense humiltat. Ni creativitat, Ni quotidianitat.
Menys fums i més tuitejar com si fóssis un més, que per donar-te d'alta a twitter a tots ens demanen el mateix. Flipats.
Trist.
I és que el fenòmen s'observa tant a timelines de gent tan diferent com... no sé, Santiago Segura, Paco León, eeemmm... Buenafuentes o gent d'aquesta, presentadors de tele, cantants... jo que sé, The Kooks o... per dir més gent en plan internacional... Coldplay, o no sé eh, tant puc dir Coldplay com la Jennifer López o jo que sé!... futbolistes. Gent "d'aquesta". Inclús gent que surt a la tele i que són uns poca penes però només pel fet de sortir doncs ja els coneix molta gent i entren en el pack. Belén Esteban etc...
A mi de la Belén fucking Esteban no em molesta. Per descomptat que és retrassada i no espero d'ella res creatiu. Però potser del Paco León, si. Per exemple.
Bé. Tot es basa en promoció de X que s'està fent en el moment, ja sigui peli, programa, llibre, serie, o whatever. I, el que em rebenta més les pilotes... RT de mentions dient lo guais i la polla que són.
I és que potser si que la fama trastoca i si t'estan tot el dia dient que ets la polla doncs... estàs content i en fas publi. Però trobo a faltar aquella simplicitat quotidiana en els twitters d'aquesta gent. Trobo a faltar tuits de gent normal com els que puc fer jo o qualsevol persona mundana que no mereixem els 100 mil follows que no tenim.
I és que aquella essència de twitter de "que estàs fent ara" es perd totalment. I inclús persones altament creatives i interessants que per aquesta raó són famosetes, perden tota la seva gràcia especial quan llegeixes un twitter exactament igual pastat en patró de comportament a un altre famós de merda equiparable al famós intel·ligent.
És a dir, el patró de comportament de la Belén Esteban vindría a ser exactament igual que el del Paco León, quan és evident la diferència. I cito aquests dos perquè són gent relativament "propera".
Com és possible que algú suposadament conegut per la seva inteligència, o originalitat o... creativitat, tingui el mateix patró de comportament twitter que, per exemple, un personatge de tele 5 que també és famós? Doncs passa.
I és que no val fer RT tot el dia del que et diuen i les promocions. Jo crec que la plebe voldríem trobar alguna cosa més darrera de tot això al TL de qui estàs seguint.
És evident que les promocions són perfectament lícites i més en una eina com és twitter. No ho voldria qüestionar pas... però totes aquelles raons per les que dones a Follow a cert personatge X, no quadren amb el que després et trobes.
Realment si et segueixo és perquè ja sé que ets la polla. Però cal fer-ne RT?
No creus que els teus seguidors els sobra? O potser penses que igual no ets tan la polla quan necessites reafirmar-ho amb un RT?
Promocions i RT de "fans" estan bé, en certa mesura. Però la originalitat d'aquests super comptes de super estrelles brilla per la seva absència.
I acaben per aburrir. I molt.
A vegades se'n troben. I no voldria tampoc ser tan generalista.
Per exemple, i per salvar l'honor dels famosetes.
El compte del Hank de Breaking bad és bastant casero. O el del fill del Walter White. I inclús una que m'ha sorprès bastant és la Florrie (la cantant) o els Klaxons, que entre promoció i auto paja RT de mention en deixen anar alguna força guai.
Penso que a vegades una eina tan propera i inmediata com és twitter fa perdre molts punts a gent que fora d'ell són un cracks, i després resulta que no saben traspassar-ho a la gent que els segueix a la espera de poder absorbir una mica de la seva gràcia especial, que en definitiva és la que et porta a ser un personatge conegut.
Por la boca muere el pez o, en aquest cas, por el twitter muere el famoso.
Sense humiltat. Ni creativitat, Ni quotidianitat.
Menys fums i més tuitejar com si fóssis un més, que per donar-te d'alta a twitter a tots ens demanen el mateix. Flipats.
Trist.
dimarts, 29 d’abril del 2014
Grises – El Hombre Boligrafo
Que si. Que ja sé que tots em vau creure quan deia super decidida tanco blog bla bla... Però és el que té ser una impulsiva de merda. Que després... 1. T'has de fer enrrera 2. En certs casos després la gent no se't prèn seriosament.
Però ei. Tan contenta eh. Si si...
Els collons.
Si és que si no escric aquí realment, on aboco el que acumulo. Que se'm queda a dins i pesa un ou!
Si bueno, avui he anat al cementiri. Alguna persona recoloca les coses que li vaig portant. Per mi és una manera de dir-me un hola i un sé que estàs aquí, jo també. Sospito qui és, probablement la seva mare o alguna de les seves germanes. No ho sé.
Que si ara em poso una samarreta que li agradava, que si ara em prenc un cafe amb llet dels seus, que si ara faig algo com ell faria, que si ara dic alguna cosa que els dos compartíem... i així.
No senta bé el mes d'Abril (quien me ha robaaaado el mes de aaabril...), el Maig no ho sé. El Juny, ja us explicaré què passa amb el Juny si en tinc ganes. El Juliol te cagas. I l'Agost puta merda.
A partir d'aquí haurà passat un any.
I bueno, tot serà repetir el cicle...
I un altre i un altre.
I mentres ell està vès a saber a la panxa de quin cuc, a mi em dóna la sensació de què algun dia despertaré i estaré a la tenda de campanya del camping Sa Atalaia de Menorca. Estarà allà roncant. Jo no el sentiré perquè segur que duc els taps a les orelles. De cop i volta me'n adonaré de tot, a temps. Li donaré una abraçada i anirem a alguna platja a fer el mongo.
Molarà. Menys mal! Quin descans coi! A més, encara ens quedaran dies i no hauré de recapacitar quan ja sóc dalt d'un ferry camí de Barcelona pensant... què collons he fotut tots aquets dies? En què collons he estat pensant i com li dic ara? No. Perquè ell és allà roncant. Una senyora frega les cassoles. Una guiri francesa encara va taja del dia abans. El senyor del camping neteja la piscina, tot hippie ell... I nostaltres ens llevarem, anirem a esmorzar a Ferreries i després a patejar tres hores pel camp fins a trobar la preciosa platja que ens espera.
I com l'alegria de quan estaves petadíssim de caminar amb xancletes pel mig del bosc i veies aparèixer una platja solitària d'aigües blaves i sorra blanca al bell mig de la costa de Menorca, jo em despertaré de tot això i així el veuré a ell.
En fi. Fuck off.
Que si. Que ja sé que tots em vau creure quan deia super decidida tanco blog bla bla... Però és el que té ser una impulsiva de merda. Que després... 1. T'has de fer enrrera 2. En certs casos després la gent no se't prèn seriosament.
Però ei. Tan contenta eh. Si si...
Els collons.
Si és que si no escric aquí realment, on aboco el que acumulo. Que se'm queda a dins i pesa un ou!
Si bueno, avui he anat al cementiri. Alguna persona recoloca les coses que li vaig portant. Per mi és una manera de dir-me un hola i un sé que estàs aquí, jo també. Sospito qui és, probablement la seva mare o alguna de les seves germanes. No ho sé.
Que si ara em poso una samarreta que li agradava, que si ara em prenc un cafe amb llet dels seus, que si ara faig algo com ell faria, que si ara dic alguna cosa que els dos compartíem... i així.
No senta bé el mes d'Abril (quien me ha robaaaado el mes de aaabril...), el Maig no ho sé. El Juny, ja us explicaré què passa amb el Juny si en tinc ganes. El Juliol te cagas. I l'Agost puta merda.
A partir d'aquí haurà passat un any.
I bueno, tot serà repetir el cicle...
I un altre i un altre.
I mentres ell està vès a saber a la panxa de quin cuc, a mi em dóna la sensació de què algun dia despertaré i estaré a la tenda de campanya del camping Sa Atalaia de Menorca. Estarà allà roncant. Jo no el sentiré perquè segur que duc els taps a les orelles. De cop i volta me'n adonaré de tot, a temps. Li donaré una abraçada i anirem a alguna platja a fer el mongo.
Molarà. Menys mal! Quin descans coi! A més, encara ens quedaran dies i no hauré de recapacitar quan ja sóc dalt d'un ferry camí de Barcelona pensant... què collons he fotut tots aquets dies? En què collons he estat pensant i com li dic ara? No. Perquè ell és allà roncant. Una senyora frega les cassoles. Una guiri francesa encara va taja del dia abans. El senyor del camping neteja la piscina, tot hippie ell... I nostaltres ens llevarem, anirem a esmorzar a Ferreries i després a patejar tres hores pel camp fins a trobar la preciosa platja que ens espera.
I com l'alegria de quan estaves petadíssim de caminar amb xancletes pel mig del bosc i veies aparèixer una platja solitària d'aigües blaves i sorra blanca al bell mig de la costa de Menorca, jo em despertaré de tot això i així el veuré a ell.
En fi. Fuck off.
diumenge, 27 d’abril del 2014
I'LL BE DETERMINED THAT NO ONE SHALL DISSUADE
Bad Religion – Walk Away
Shut off the TV and peel off those sunday gloves,
And I'll stain the clean that you've been counting,
Old Mr. Fletcher passed by here today,
After 40 years of toil he just up and walked away,
Fantastic the panic that showed in his eyes,
He shrugged when I asked him about it,
He said, 'Young man pay heed, you listen well to what I say,
Now there comes a time for a man to walk away,'
Walk away (walk away) I'll be a parade,
And I'll be determined that no one shall dissuade
On my way (dissuade) I'll sure take some time,
To burn all the bridges that I'm leaving behind,
He passed by again and he was shivering from the cold,
I'm not sure but I think he was trying,
He told me about the weather and something old to pay,
'But tomorrow,' he said, 'I'm gonna surely walk away,'
Walk away (walk away) I'll be a parade,
And I'll be determined that no one shall dissuade
On my way (dissuade) I'll take my sweet time,
And burn all the bridges that I leave behind,
Walk away (walk away) I'll be a parade,
And I'll be determined that no one shall dissuade.
De res, bitches. No espereu 40 anys com Mr. Fletcher. Jo no ho faré.
Shut off the TV and peel off those sunday gloves,
And I'll stain the clean that you've been counting,
Old Mr. Fletcher passed by here today,
After 40 years of toil he just up and walked away,
Fantastic the panic that showed in his eyes,
He shrugged when I asked him about it,
He said, 'Young man pay heed, you listen well to what I say,
Now there comes a time for a man to walk away,'
Walk away (walk away) I'll be a parade,
And I'll be determined that no one shall dissuade
On my way (dissuade) I'll sure take some time,
To burn all the bridges that I'm leaving behind,
He passed by again and he was shivering from the cold,
I'm not sure but I think he was trying,
He told me about the weather and something old to pay,
'But tomorrow,' he said, 'I'm gonna surely walk away,'
Walk away (walk away) I'll be a parade,
And I'll be determined that no one shall dissuade
On my way (dissuade) I'll take my sweet time,
And burn all the bridges that I leave behind,
Walk away (walk away) I'll be a parade,
And I'll be determined that no one shall dissuade.
De res, bitches. No espereu 40 anys com Mr. Fletcher. Jo no ho faré.
divendres, 25 d’abril del 2014
Adéu.
Recordo a història de la Susana, una noia com ara jo que va morir. Treballava al Pius hospital de Valls d'infermera. Quan va morir, la seva mare anava al hospital on, a través d'una grabació, escoltava la veu de la seva filla dient per megafonia alguna mena de missatge estandard que un dia la Susana havia grabat en seu dia.
Recordo pensar que vaya bogeria la seva mare anar allà. Recordo també que un bon dia la grabació va cambiar i la seva mare es va quedar sense la seva veu.
No em puc comparar amb aquesta senyora. No puc perquè la pèrdua d'un fill no és ni molt menys comparable a res del que a mi em pugui estar passant.
Però el cas és que regirant entre el meu iphoto he trobat un video... D'una calçotada amb els companys de feina. Companys d'ara que ja no són ni companys, però que compartíem moltes estones. Entre elles, aquesta calçotada.
Al video no surt el Quim, surto jo fent el subnormal com sempre... Però se'l sent. Se'l sent riure i se'l sent cantar.
M'ha caigut el món a sobre perquè... Ara no sé què fer amb això. Ara no sé perquè escric tot això. No sé perquè coi comparteixo això, no sé perquè ho escric, ni sé perquè m'ha vingut al cap la Susana ni sé quin sentit té anar escribint tonteries per aquí ni per enlloc.
Quin sentit té? Alguna d'aquestes coses farà que torni? Oi que no? Doncs fins aquí hem arribat.
Si estàs llegint això ara mateix, els teus motius tindràs. Igual m'aprecies. Igual és simple curiositat o xafarderia. NO PUC MÉS. NO PUC MÉS.
Gràcies per tot. I fins aviat.
Recordo pensar que vaya bogeria la seva mare anar allà. Recordo també que un bon dia la grabació va cambiar i la seva mare es va quedar sense la seva veu.
No em puc comparar amb aquesta senyora. No puc perquè la pèrdua d'un fill no és ni molt menys comparable a res del que a mi em pugui estar passant.
Però el cas és que regirant entre el meu iphoto he trobat un video... D'una calçotada amb els companys de feina. Companys d'ara que ja no són ni companys, però que compartíem moltes estones. Entre elles, aquesta calçotada.
Al video no surt el Quim, surto jo fent el subnormal com sempre... Però se'l sent. Se'l sent riure i se'l sent cantar.
M'ha caigut el món a sobre perquè... Ara no sé què fer amb això. Ara no sé perquè escric tot això. No sé perquè coi comparteixo això, no sé perquè ho escric, ni sé perquè m'ha vingut al cap la Susana ni sé quin sentit té anar escribint tonteries per aquí ni per enlloc.
Quin sentit té? Alguna d'aquestes coses farà que torni? Oi que no? Doncs fins aquí hem arribat.
Si estàs llegint això ara mateix, els teus motius tindràs. Igual m'aprecies. Igual és simple curiositat o xafarderia. NO PUC MÉS. NO PUC MÉS.
Gràcies per tot. I fins aviat.
T_T_S P_U_T_S
The Rolling Stones – Under My Thumb
Sense ànim d'anar de víctima i "consolar" a tots els que alguna vegada he putejat.
Tranquils. Estic tenint el meu merescut. No patiu. Si, sóc una puta. T_T_S P_T_S.
Però per la vostra informació, puc ser feliç sense la vostra companyia ni la de ningú del vostre gènere.
Gràcies pels bons moments.
Ja ho deien els Rolling Stones... ja ho deien!
Live. Love. Laugh.
Sobretot lo últim... i quan no sabeu de què riure... feu-ho de mi! Per exemple! Jo sóc la primera que ho faig.
Au revoir, bitches.
Sense ànim d'anar de víctima i "consolar" a tots els que alguna vegada he putejat.
Tranquils. Estic tenint el meu merescut. No patiu. Si, sóc una puta. T_T_S P_T_S.
Però per la vostra informació, puc ser feliç sense la vostra companyia ni la de ningú del vostre gènere.
Gràcies pels bons moments.
Ja ho deien els Rolling Stones... ja ho deien!
Live. Love. Laugh.
Sobretot lo últim... i quan no sabeu de què riure... feu-ho de mi! Per exemple! Jo sóc la primera que ho faig.
Au revoir, bitches.
La gent es more i últimament Twitter me'n informa regularment. I et quedes com a parat, no? Les morts de gent "coneguda" m'afectaven més abans. Ara simplement em saben greu i flipo però... no sé. Així és.
No deixo de pensar que la mort no és algo llunyà i desconegut per mi, almenys de fa un temps ençà. No em sento ni molt menys diferent a algú altre, però si que una mica allunyada dels que, per sort seva, no els tocat de molt a prop. El cas és que a mi sí. I en el fons, doncs mira... si estic aquí, com estic, i on estic, és també gràcies a aquestes putades. En el fons, ho agraeixo. El pardals del cap marxen volant de cop i volta i... si, et quedes com a parat.
Penses... s'ha mort. Però no ho penses fredament i n'ets conscient... molt temps temps temps més enllà. Molt més endavant que quan t'ho diuen. Quan t'ho diuen, no processes. No raones.
Em temo, i no vull dir-ho massa fort, que aviat me'n tocarà una altra. Tinc por. Però n'he tingut tantes vegades per ella que ja no sé si la por és fruit de la meva paranoia o és real.
Espero, iaia, que si et mores deixis a la mama sencera, perquè si se'm desmorona més jo ja no sabré com mantenir-la a flote...
També espero que si ho estàs passant malament conscientment, marxis... perquè no vull veure't patir més. Ja no et recordo casi quan estaves bé. Em sap molt de greu. Si ens deixes, dona'm les teves forces, que les necessitaré, ok?
No deixo de pensar que la mort no és algo llunyà i desconegut per mi, almenys de fa un temps ençà. No em sento ni molt menys diferent a algú altre, però si que una mica allunyada dels que, per sort seva, no els tocat de molt a prop. El cas és que a mi sí. I en el fons, doncs mira... si estic aquí, com estic, i on estic, és també gràcies a aquestes putades. En el fons, ho agraeixo. El pardals del cap marxen volant de cop i volta i... si, et quedes com a parat.
Penses... s'ha mort. Però no ho penses fredament i n'ets conscient... molt temps temps temps més enllà. Molt més endavant que quan t'ho diuen. Quan t'ho diuen, no processes. No raones.
Em temo, i no vull dir-ho massa fort, que aviat me'n tocarà una altra. Tinc por. Però n'he tingut tantes vegades per ella que ja no sé si la por és fruit de la meva paranoia o és real.
Espero, iaia, que si et mores deixis a la mama sencera, perquè si se'm desmorona més jo ja no sabré com mantenir-la a flote...
També espero que si ho estàs passant malament conscientment, marxis... perquè no vull veure't patir més. Ja no et recordo casi quan estaves bé. Em sap molt de greu. Si ens deixes, dona'm les teves forces, que les necessitaré, ok?
dijous, 24 d’abril del 2014
Que ens acabarem casant! Us ho dic jo! I mira que jo no em caso amb ningú... Però amb ell, si.
Mendetz – Souvenir
Live. Laugh. Love Mendetz... and DANCE!
Mendetz – Souvenir
Live. Laugh. Love Mendetz... and DANCE!
dimarts, 22 d’abril del 2014
Hola Quim, saps que demà és Sant Jordi? Pues si. I jo aquí i tu encara en aquell forat sota terra, sense moure't. Vés a saber com estaràs ja. Cagun tot Quimi... Avui és dels dies que penso que és una broma de molt mal gust. Suposo que de tan mal gust com jo dient que ets a un forat sota terra. Però és que hi ets! A qui se li acut... ostia! Joder, carinyu, cada dia penso en tu. Cada dia. Me'n recordo molt de Menorca i de moltes altres coses tontes. Estic bé eh... però, bueno, no sé... suposo que et poses al meu lloc i ho entens, oi? Tu més que ningú, clar.
I demà què? No anirem a sopar ni res? Al Panigacci a menjar antipasti ni res? No et regalaré un llibre que mai et llegiràs? No tindré la roseta de la floristeria Nino?
Bueno. Relax. Jo et portaré una rosa i una coseta que t'he fet de fimo, que t'hagués encantat si no fóssis... allà dins. Abans no en feia de fimo, t'hagués fet cosetes. De fet, se'm passen moltes cosetes per fer-te però ostres... no és el mateix saps? Com tampoc te les puc donar i... bé ja saps. Que estàs mort i aquestes coses. Que fort. Amb la de vegades que en vam parlar. Si ho arribo a saber et pregunto més coses, ara m'aniríen bé les teves respostes. Però clar, no volia que tinguéssis por. De fet crec que ho vam aconseguir. No tenir por. Tot i que a mi m'hagués anat bé tenir-ne una mica, per... ja saps. Ja ho saps. Tu ho saps. Oi que ho saps? Segur que si.
D'alguna manera extranya sobrevisc a través de la idea que estàs aquí. I és molt raro, jo que sóc de mentalitat tan cap quadrada i que no crec absolutament en RES. Però mira, ajuda a seguir. Perquè suposo que sé que em diries. Segur que molts dies em diries, veus veus... Ara et fots! jejej... No t'ho tinc en compte, t'entenc.
Bé, demà ens "veiem". Desde la làpida que ens separa. Que és horrible per cert, però n'hi ha de més feas. Bueno, perdona. Sé que allà hi ha el teu pare. Sé que tu anaves allà a veure'l. A vegades t'imagino i intento pensar en què coi pensaves quan anaves allà. I en si també et cagaves en les iaies que es troben pel cementiri i parlen a grito pelao. No ho sé. Jo si m'hi cago. Penso moltes coses quan sóc allà. Penso que mai t'havies arribat a imaginar veure'm a mi allà. I si. T'imagino al meu costat, t'imagino dient "Què fots aquí?". Timagino dient "em sap greu" o "et trobo a faltar".
Ah, els xixus et troben a faltar molt, si si, que m'ho han dit. I la Criqueta diu que ja ningú li diu Cliqueta i que no li agrada. A mi tampoc em diu ningú calinyu. Però si algú m'ho digués li trenco la cara! jajaja... no. Tampoc crec que a ningú més li passi pel cap parlar amb la L com un gilipolles. Gilipolles que erem tu i jo. Quan entro a casa els hi dic "hola xixus" perquè no t'enyorin tant. Tot i que llavors jo t'enyoro encara més.
Mare meva... Acabo de recordar que avui és 22 i que són les 8 de la tarda. Avui fa 8 mesos. De fet l'hora també coincideix. Quin detall més macabre i morbós. Però així és. Suposo que és bona senyal no estar tan pendent del dia 22 de cada mes. O potser és que estic tan fixada en Sant Jordi que no he recordat que justament demà farà 8 mesos que em van trucar per cambiar-me la vida.
Què més dóna? Com si fa 8 mesos i un dia, oi?
Que més dóna... que més dóna...
Res. Que fins demà. O fins ara. Perquè no ets allà. Ets aquí. I ara les roses les regalo jo. I punto.
T'estimo calinyu!
Tensnake – See Right Through
I demà què? No anirem a sopar ni res? Al Panigacci a menjar antipasti ni res? No et regalaré un llibre que mai et llegiràs? No tindré la roseta de la floristeria Nino?
Bueno. Relax. Jo et portaré una rosa i una coseta que t'he fet de fimo, que t'hagués encantat si no fóssis... allà dins. Abans no en feia de fimo, t'hagués fet cosetes. De fet, se'm passen moltes cosetes per fer-te però ostres... no és el mateix saps? Com tampoc te les puc donar i... bé ja saps. Que estàs mort i aquestes coses. Que fort. Amb la de vegades que en vam parlar. Si ho arribo a saber et pregunto més coses, ara m'aniríen bé les teves respostes. Però clar, no volia que tinguéssis por. De fet crec que ho vam aconseguir. No tenir por. Tot i que a mi m'hagués anat bé tenir-ne una mica, per... ja saps. Ja ho saps. Tu ho saps. Oi que ho saps? Segur que si.
D'alguna manera extranya sobrevisc a través de la idea que estàs aquí. I és molt raro, jo que sóc de mentalitat tan cap quadrada i que no crec absolutament en RES. Però mira, ajuda a seguir. Perquè suposo que sé que em diries. Segur que molts dies em diries, veus veus... Ara et fots! jejej... No t'ho tinc en compte, t'entenc.
Bé, demà ens "veiem". Desde la làpida que ens separa. Que és horrible per cert, però n'hi ha de més feas. Bueno, perdona. Sé que allà hi ha el teu pare. Sé que tu anaves allà a veure'l. A vegades t'imagino i intento pensar en què coi pensaves quan anaves allà. I en si també et cagaves en les iaies que es troben pel cementiri i parlen a grito pelao. No ho sé. Jo si m'hi cago. Penso moltes coses quan sóc allà. Penso que mai t'havies arribat a imaginar veure'm a mi allà. I si. T'imagino al meu costat, t'imagino dient "Què fots aquí?". Timagino dient "em sap greu" o "et trobo a faltar".
Ah, els xixus et troben a faltar molt, si si, que m'ho han dit. I la Criqueta diu que ja ningú li diu Cliqueta i que no li agrada. A mi tampoc em diu ningú calinyu. Però si algú m'ho digués li trenco la cara! jajaja... no. Tampoc crec que a ningú més li passi pel cap parlar amb la L com un gilipolles. Gilipolles que erem tu i jo. Quan entro a casa els hi dic "hola xixus" perquè no t'enyorin tant. Tot i que llavors jo t'enyoro encara més.
Mare meva... Acabo de recordar que avui és 22 i que són les 8 de la tarda. Avui fa 8 mesos. De fet l'hora també coincideix. Quin detall més macabre i morbós. Però així és. Suposo que és bona senyal no estar tan pendent del dia 22 de cada mes. O potser és que estic tan fixada en Sant Jordi que no he recordat que justament demà farà 8 mesos que em van trucar per cambiar-me la vida.
Què més dóna? Com si fa 8 mesos i un dia, oi?
Que més dóna... que més dóna...
Res. Que fins demà. O fins ara. Perquè no ets allà. Ets aquí. I ara les roses les regalo jo. I punto.
T'estimo calinyu!
Tensnake – See Right Through
dijous, 17 d’abril del 2014
The Cinematics
The Cinematics – Japanese Snow Queen
Podria posar qualsevol cançó dels Cinematics. Però opto per Japanese snow queen perquè no em recorda especialment a ningú ni a res. Grup melancòlic. Però, oh God...
Enjoy!
Ah... que si, que Maybe someday, wondering what I'll do next... és una cançó seva :P
The Cure també té un Maybe someday, que també mola molt... d'una altra manera, és clar.
Love love love!
Podria posar qualsevol cançó dels Cinematics. Però opto per Japanese snow queen perquè no em recorda especialment a ningú ni a res. Grup melancòlic. Però, oh God...
Enjoy!
Ah... que si, que Maybe someday, wondering what I'll do next... és una cançó seva :P
The Cure també té un Maybe someday, que també mola molt... d'una altra manera, és clar.
Love love love!
Life goes on
M'agraden els wallpapers per l'iphone, queden tan macos a la seva preciosa pantalla retina... jajajaj... En fi. A lo que anava...
El dia que va morir el Quim en tenia un amb una frase que deia "LIFE GOES ON".
Quina ironía, oi?
Pues si. Life goes on. Encara que només per mi.
Són coses que suposo que tenen la importància del moment però que es van repetint en el temps i la distància. Sense que tu vulguis. Zas! Et venen al cap.
Si pogués triar, estaria tot el dia pensant en gatets... Molaria eh?
Ja ens tenen els pensaments prou programats, de per sí... en general. O creus realment que ets original? No entraré en el tema. La ment és dolenta. I més quan t'estan tot el dia bombardejant amb publis.
A mi no em sap greu ser un humà programat. El que em saben greu són aquests pensaments que quan venen, fan mal. Pam! Així, de sobte. Ouch! ><
Però estic desenvolupant la capacitat de convertir-los en algo bonic.
Life goes on? Of course! Mira'm ara!
I tant si goes on... on and on and on and on... i si t'esperes, se't escapa!!!
No esperis a res :) believe me!
El dia que va morir el Quim en tenia un amb una frase que deia "LIFE GOES ON".
Quina ironía, oi?
Pues si. Life goes on. Encara que només per mi.
Són coses que suposo que tenen la importància del moment però que es van repetint en el temps i la distància. Sense que tu vulguis. Zas! Et venen al cap.
Si pogués triar, estaria tot el dia pensant en gatets... Molaria eh?
Ja ens tenen els pensaments prou programats, de per sí... en general. O creus realment que ets original? No entraré en el tema. La ment és dolenta. I més quan t'estan tot el dia bombardejant amb publis.
A mi no em sap greu ser un humà programat. El que em saben greu són aquests pensaments que quan venen, fan mal. Pam! Així, de sobte. Ouch! ><
Però estic desenvolupant la capacitat de convertir-los en algo bonic.
Life goes on? Of course! Mira'm ara!
I tant si goes on... on and on and on and on... i si t'esperes, se't escapa!!!
No esperis a res :) believe me!
Sant Jordi next week
No sé què fer per Sant Jordi. Alguna cosa m'agradaria... El que més em convenç és un ram de roses, o una rosa... si és que és molt car un ram que no ho sé... Potser amb una targeta... o no.
Poter faig alguna cosa amb fimo. Li'n vaig fer una vegada una, i encara aguanta les inclemències del temps com una campeona. Està amb el color brillant i no s'ha fet malbé per la pluja! Havia pensat potser un drac de Sant Jordi, amb una roseta o algo... algo ben cuqui. I penjar-ho de la planta que té allà.
La planta me la va donar ell, algun cop ja ho he explicat. I allà està també.
El problema és fer el notes. És que tampoc vull envaïr un espai que, en principi, és més de la família que no pas meu. I com ell i jo no erem família, pues...
De totes maneres la seva mare mai ha posat cap inconvenient a les meves coses allà, al contrari...
No ho sé, no sé què fer. Ho he de pensar, encara tinc dies...
És un dia que m'agrada molt. És maco. És maco que et regalin una rosa, sigui de qui sigui. És un "t'estimo" i els t'estimo's són lo millor que hi ha.
Ma mare ja m'ha deixat clar que no li porti una rosa. M'ho ha repetit mil vegades. És pesada. L'any passat va ser el primer Sant Jordi sense el meu pare i jo li vaig portar una rosa, perquè la del meu pare doncs... no hi sería. Crec que li va agradar, però no. Suposo que la va posar més trista que contenta. Ho entenc.
El Quim té, tenia, uns rosers super bonics. Sempre em portava roses. De fet, aquest és el motiu pel qual sempre que el vaig a veure li porto una. Potser és per això que per Sant Jordi voldria algo més especial. No ho sé. Sé que són tonteries. Però m'agraden aquestes tonteries. I m'agrada fer-li coses.
Quan portava roses a la feina i ningú sabia que estàvem junts (ho sabia molta gent, però no era del tot oficial) venia amb tres roses. Dues per les dues altres noies de la oficina, i l'altra per mi.
D'amagat a l'orella em deia "la teva és la més maca" :)
Potser quan explico aquestes coses enteneu una mica millor el perquè de tot plegat. O no. A buen entendedor sobran las palabras... i aquestes coses.
Jo només sé que s'ha de fer les coses que t'agraden, que et fan sentir bé... i que sobretot sents en cada moment. Jo sento així, i actuo en conseqüència. Tampoc faig cap mal a ningú.
El que tinc clar és que la nostra història no va acabar el 22 d'agost de 2014. En absolut. Acabarà el dia que jo em mori.
Love. Live. Laugh.
Poter faig alguna cosa amb fimo. Li'n vaig fer una vegada una, i encara aguanta les inclemències del temps com una campeona. Està amb el color brillant i no s'ha fet malbé per la pluja! Havia pensat potser un drac de Sant Jordi, amb una roseta o algo... algo ben cuqui. I penjar-ho de la planta que té allà.
La planta me la va donar ell, algun cop ja ho he explicat. I allà està també.
El problema és fer el notes. És que tampoc vull envaïr un espai que, en principi, és més de la família que no pas meu. I com ell i jo no erem família, pues...
De totes maneres la seva mare mai ha posat cap inconvenient a les meves coses allà, al contrari...
No ho sé, no sé què fer. Ho he de pensar, encara tinc dies...
És un dia que m'agrada molt. És maco. És maco que et regalin una rosa, sigui de qui sigui. És un "t'estimo" i els t'estimo's són lo millor que hi ha.
Ma mare ja m'ha deixat clar que no li porti una rosa. M'ho ha repetit mil vegades. És pesada. L'any passat va ser el primer Sant Jordi sense el meu pare i jo li vaig portar una rosa, perquè la del meu pare doncs... no hi sería. Crec que li va agradar, però no. Suposo que la va posar més trista que contenta. Ho entenc.
El Quim té, tenia, uns rosers super bonics. Sempre em portava roses. De fet, aquest és el motiu pel qual sempre que el vaig a veure li porto una. Potser és per això que per Sant Jordi voldria algo més especial. No ho sé. Sé que són tonteries. Però m'agraden aquestes tonteries. I m'agrada fer-li coses.
Quan portava roses a la feina i ningú sabia que estàvem junts (ho sabia molta gent, però no era del tot oficial) venia amb tres roses. Dues per les dues altres noies de la oficina, i l'altra per mi.
D'amagat a l'orella em deia "la teva és la més maca" :)
Potser quan explico aquestes coses enteneu una mica millor el perquè de tot plegat. O no. A buen entendedor sobran las palabras... i aquestes coses.
Jo només sé que s'ha de fer les coses que t'agraden, que et fan sentir bé... i que sobretot sents en cada moment. Jo sento així, i actuo en conseqüència. Tampoc faig cap mal a ningú.
El que tinc clar és que la nostra història no va acabar el 22 d'agost de 2014. En absolut. Acabarà el dia que jo em mori.
Love. Live. Laugh.
divendres, 11 d’abril del 2014
Reckless
Azari & III – Reckless (With Your Love)
No sé ben bé què dir. Vaig fent coses que em fan sentir millor i la veritat és que molen molt. Moltíssim. Malgrat tot, no deixo de treure'm de sobre moments com el d'ara, que em suposen un autèntic lastre.
No sé què fer. No sé si optar per un reset del Quim en plan que no em deixa estar bé... o seguir lluitant perquè realment pugui conviure amb mi. I és que com més coses noves van passant, més dur em resulta fer-lo compatible. És molt complicat. El necessito, i molt. Bé, no el necessito... però el vull. No suporto el pas del temps en el sentit de fer-ho tot més difús. Potser necessito alguna cosa més que no sé què és. Potser necessito... que no s'hagi mort? Potser necessito despertar del malson, ja sigui amb la cara més crua o més dolça. La dolça ja sé que no existeix. No és cap malson, és la realitat. La cara més crua és mirar endavant sense voler aferrar-me al que ja ha passat. Però realment ha passat quan encara puc sentir com em toca?
Baby, we are the fight
Maya Jane Coles feat. Karin Park – Everything
I imagine my lungs breathing in is a pair of wings
There's a crow in my chest crying out through my broken ribs
It's so warm on your forehead the sweat make my lipstick melt
The deep smell of you dangerously
Matches the perfume inside of me
It must be my heart you are after
It must be my lungs you are breathing from
We are not the winners, nor the losers
Oh baby, we are the fight
You're everything I always longed for
Everything I always wanted
Everything, everything
Everything, everything
Love with you, it's from marble to mud every second breath
But you have me protecting your ass like a lioness
Sometimes I don't know whether to laugh or simply kill myself
But I don't care what they say
There's no mess that can't be danced away
You're everything I always longed for
Everything I always wanted
Everything, everything
Everything, everything
Together we destroy, together we go down
You wear my necklace and I wear your black jeans
I still dream, you still dream
It ain't an easy life
But baby we are the fight
Baby we are the fight
dimarts, 8 d’abril del 2014
Ens hem cambiat de cara!
Una mica de colorido ecléctico sempre va bé xD don't you think?
Matemático!
Matemático!
There is no other time!
Klaxons – There Is No Other Time
No em va agradar un pèl quan vaig escoltar-la per primer cop. I vaig pensar, merda... els Klaxons la tornen a cagar.
Com amb l'últim del 2010 que es deia Surfing de void, que lo millor que tenia era el gatet que us he posat aquí dalt.
Que no, que no va convèncer... que el merder amb el video de Twin flames amb la gent despullada i mutilada i varies anades de la bola no va convèncer.
Però no els he oblidat. Els he perdonat el Surfing de void dels pebrots... i quan vaig escoltar There is no other time, em vaig cagar en la perra, però vaig pensar DON'T PANIC.
I oh... L'he tornat a escoltar. I la màgia ha sorgit. M'encanta!!! Fuck yeah motherfuckers!
Potser tot el que va significar Myths of the near future no tornarà. Però si més no s'hi acosta. I aquesta cançó em dóna moltes esperances de saber que els Klaxons no han mort. Que encara poden donar de si... que se'ls perdona tot! que igual m'han fet esperar sis anys però que crec que aquí estan.
Intenteu escoltar-la. Igual us agrada a la primera, igual no us agrada gens... i igual si feu un don't panic com jo... us entra.
Per mi els Klaxons és dels millors grups EVER i haver-ho de dir amb la boca petita no em feia cap gràcia.
Però ara clamo al cel que surti ja tot l'àlbum sencer per dir: Ara si, ara si.
In the beginnig there was nothing... and in the end, there will be nothing... ONLY LIGHT!
Enjoy.
Love.
dilluns, 7 d’abril del 2014
Time after time
El pas del temps ajuda, i molt... a veure les coses d'una altra manera, a fer-te a la idea del que és tot plegat ara. I la veritat és que ajuda.
Però quan veus que arriba el bon temps... És una allau de records i olors i sentiments que fan mal. Veus que s'acosta, com si estéssis a punt d'entrar en un túnel fosc... i veus que s'apropa i s'apropa i que no ho pots parar.
Pots fer dos coses... bé, tres. La primera és negar-te a entrar, cosa que és impossible. La segona és voler-lo passar lo més ràpid possible, que es contradiu amb la filosofia de viure al present. La tercera és amb la que em quedo. Engegar les llums i intentar creuar-lo de manera segura. Sabent que l'estàs creuant, premetent els mals moments, intentant no deixar de veure el final... intentant saber que tot passa, que el túnel més llarg té final, i que mentrestant has de passar-lo.
No sé que faré quan sigui estiu. No ho sé. No en tinc ni la més remota idea. Però sé que, de moment, m'estic preparant. Va venint la calor, les olors... i les vaig sentint com si fós la primera vegada. De fet, ho és. La primera vegada sense tu.
El que més ajuda és saber que no hi puc fer res per evitar-ho, i que potser... després no és tan terrible com la ment t'ho planteja, i que si després ho és, què? Si tot passa. Si després del hivern més fred i horrible del món, ha vingut el sol a escalfar-me. De la mateixa manera passaré per això, com sempre he fet. Malgrat tot quedi cada cop més lluny, més difús, i menys comprensible pel meu entorn, que crec que fa el que pot per oblidar-ho. Serà complicat, però la veritat és que no sento la por del principi. Sento potser la por a mi mateixa, encara que sé que quan mostro la meva cara més terrible és quan desperto i més coses sóc capaç de fer.
O sigui que, sense por, però tampoc despreocupada, aconseguiré arribar al final.
Als que m'esteu ajudant, gràcies de tot cor, valeu mil... flipo amb vosaltres. I als que no, només dir que el meu temps val massa i vaig escassa d'energia. Podeu pensar el que volgueu. Jo també ho faig. Per descomptat.
T'estimo Quimi!
Però quan veus que arriba el bon temps... És una allau de records i olors i sentiments que fan mal. Veus que s'acosta, com si estéssis a punt d'entrar en un túnel fosc... i veus que s'apropa i s'apropa i que no ho pots parar.
Pots fer dos coses... bé, tres. La primera és negar-te a entrar, cosa que és impossible. La segona és voler-lo passar lo més ràpid possible, que es contradiu amb la filosofia de viure al present. La tercera és amb la que em quedo. Engegar les llums i intentar creuar-lo de manera segura. Sabent que l'estàs creuant, premetent els mals moments, intentant no deixar de veure el final... intentant saber que tot passa, que el túnel més llarg té final, i que mentrestant has de passar-lo.
No sé que faré quan sigui estiu. No ho sé. No en tinc ni la més remota idea. Però sé que, de moment, m'estic preparant. Va venint la calor, les olors... i les vaig sentint com si fós la primera vegada. De fet, ho és. La primera vegada sense tu.
El que més ajuda és saber que no hi puc fer res per evitar-ho, i que potser... després no és tan terrible com la ment t'ho planteja, i que si després ho és, què? Si tot passa. Si després del hivern més fred i horrible del món, ha vingut el sol a escalfar-me. De la mateixa manera passaré per això, com sempre he fet. Malgrat tot quedi cada cop més lluny, més difús, i menys comprensible pel meu entorn, que crec que fa el que pot per oblidar-ho. Serà complicat, però la veritat és que no sento la por del principi. Sento potser la por a mi mateixa, encara que sé que quan mostro la meva cara més terrible és quan desperto i més coses sóc capaç de fer.
O sigui que, sense por, però tampoc despreocupada, aconseguiré arribar al final.
Als que m'esteu ajudant, gràcies de tot cor, valeu mil... flipo amb vosaltres. I als que no, només dir que el meu temps val massa i vaig escassa d'energia. Podeu pensar el que volgueu. Jo també ho faig. Per descomptat.
T'estimo Quimi!
divendres, 4 d’abril del 2014
I wanna hold your haaand!
Em pregunto si el Quim coneixía aquesta cançó... Suposo que he fet una mica tard per preguntar-li! Però estic segura que es partiría amb la meva interpretació xD
He fet tard per moltes coses. Però per moltes altres us asseguro que no!
En fi. M'encanta. Si si... Ja es pot veure que estic en plan remember total. I és que si que és veritat que la vida comença ARA. I ara... i ara! i ARA! Però mola recordar coses com aquesta, i recordar que erem i el que queda del que erem... A mi m'han quedat moltes coses bones durant el temps. Les dolentes cada dia que passa les recordo menys, i els hi tinc menys mania. Perquè oblidar les coses dolentes vol dir reconciliar-te amb elles, saber que són allà... i en part donar les gràcies, perquè també t'han portat on ets ara mateix.
I bé, si em disculpeu... vaig a viure una estona!!!!!! Let's go!
Ah, us deixo la lletra... per si voleu cantar de mentres balleu :) però segur que ja us la sabeu, o no... jo que sé!
Oh yeah, I'll tell you something
I think you'll understand
When I'll say that something
I wanna hold your hand
I wanna hold your hand
I wanna hold your hand
Oh please, say to me
You'll let me be your man
And please, say to me
You'll let me hold your hand
I'll let me hold your hand
I wanna hold your hand
And when I touch you I feel happy
Inside
It's such a feeling that my love
I can't hide
I can't hide
I can't hide
Yeah, you've got that something
I think you'll understand
When I'll say that something
I wanna hold your hand
I wanna hold your hand
I wanna hold your hand
And when I touch you I feel happy
Inside
It's such a feeling that my love
I can't hide
I can't hide
I can't hide
Yeah, you've got that something
I think you'll understand
When I'll feel that something
I wanna hold your hand
I wanna hold your hand
I wanna hold your hand
I wanna hold your hand
Subscriure's a:
Missatges (Atom)