diumenge, 30 de març del 2014

Chicles pegados!

Grises – Chicles Pegados


"PIENSA EN ALGO! Piensa y hazlo! Despierta y hazlo! Piensa y hazlo! Piensa en algo y hazlo! Hazlo!

Porque siempre hay algo en tu cabeza... siempre, algo hay que te estresa... Piensa en las cosas que nos quedan. BAILA, verás como despeja!!! Wo hou wo hou wo hou AH! 

Despierta y suéltalos, son chicles pegados, renueva tus pasos... piensa en algo, piensa en algo y HAZLO HAZLO HAZLO!"



^^)/  

Piensa y... DESPIERTA! 


dijous, 27 de març del 2014

We are R E M... REM

And today... my favourite song goes to...

R.E.M. – Welcome To The Occupation

Remember remember total total total totaaaaaal...

El politiqueo dels REM i el rollo ecologista ha passat una mica a la història. Crec. No els segueixo gaire ja tampoc. Abans es fotíen amb la Exxon corporation y estaven com molt ficats en el rollo...

També eren amiguetes de gent xuli com el Billy Corgan (que ara és un idiota... Perdona Aniol si m'estàs llegint) o el Kurt Cobain...
Al Kurt Cobain quan es va morir li van fer la cançó Let me in  R.E.M. – Let Me In  , i la tocaven amb una guitarra que havía estat del senyor Cobain, i que la porca de la Courtney fucking Love els va regalar als REM. Deu ser lo únic que va regalar la porca aprofitada aquesta, perquè no deu poder ni caminar dels calers que té a costelles del senyor Cobain a les butxaques de porca. Porca. jajajajaaj...
Perdó, segueixo amb els REM. (porca) jajajj.. ehem..
També teníen, cap allà als 90's, la seva vessant xunga xunga, quan el Michael Stipe anava amb els ulls pintats de negre i feia el locu als concerts. Molaaaaavaaaaa...
Quin pirao. Suposo que segueix sent igual de pirao, però s'ha fet gran i... ens acabem tornant una mica més impassibles a la nostra vessant piradilla... jajaja...

De totes maneres, aquests 4 nois de Athens eren ben majetes. I realment sempre van fer el que els va donar la real gana. Primer amb discogràfica petita, i després amb la més gran.

Quan van voler triar el nom del grup, vivíen tots en una espècie de casa xunga compartida amb molta gent, ja tocaven i... els van dir a la gent que escribíssin per les parets quin nom volíen pel grup.
Algun il·luminat va posar REM (rapid eye movement) i... voilà!

No sé quins eren els altres noms proposats pels REM... De fet, ara que me'n recordo. Els Depeche mode van agafar el nom d'una revista de moda francesa que es deia així "Depeche mode", i els The Cure es van posar així perquè creien que ells eren "la cura" a la música de merda que deien que es feia por aquel entonces... Aix. En modo chocheando diré, que ja no hi ha grups com aquests d'abans (incloc amb el vostre permís també als Placebo i, encara que més antics que tots aquests, als meus estimats Bauhaus) xD tanco modo chocheo

Us deixo la lletra de Welcome to the occupation. A mi em fa posar la pell de gallina :) brrr brrr brrr
Enjoy!


Hang your collar up inside
Hang your dollar on me
Listen to the water still
Listen to the cause where you are
Fed and educated,
Primitive and wild
Welcome to the occupation

Here we stand and here we fight
All your fallen heroes
Held and dyed and skinned alive
Listen to the Congress fire
Offering the educated
primitive and loyal
Welcome to the occupation

Hang your collar up inside
Hang your freedom higher
Listen to the buyer still
Listen to the Congress
Where we propagate confusion
Primitive and wild
Fire on the hemisphere below

Sugar cane and coffee cup
Copper, steel and cattle
An annotated history
The forest for the fire
Where we open up the floodgates
Freedom reigns supreme
Fire on the hemisphere below
Listen to me
Listen to me
Listen to me
Listen to me



dimecres, 26 de març del 2014

How deep is your love?

The Rapture – How Deep Is Your Love?

Quan agafàvem taja fins a morir (i no ens donava per anar a Razzmatazz) estàvem al final aquí, des d'on us escric, escoltant mil cançons que ens passàven pel cap en aquell moment, donant pel sac al veí, suposo.
Quan posava How deep is your love, sempre acabava fent-li un striptease super xondi, en el que acabàvem tots dos partint-nos pel terra... de lo pallassa i de la situació.
Encara recordo com ho feia, i seria capaç de fer tota la "coreo" jajajaja...

Suposo que són les coses que no es poden explicar les que fan especial la relació que teníem.
Sempre acabava amb un "molt bé, carinyu" que NO puc explicar el que significa, però que significa molt per mi. Que se'm repeteix dins el meu cap mil i una vegades. A vegades em fa somriure (ara, per exemple), i a vegades em fa plorar.

Són aquestes coses entre dues persones que ningú més sap les que ens fan sentir especials. I són les mateixes que ens fan sentir incompresos.
Ha arribat un punt que la incomprensió la responc amb indiferència. Perquè només recordar el "molt bé, carinyu" sé que el que vaig viure és real, que ningú pot opinar i, que si ho fan, no ho fan amb coneixement de fets.

T'estimo, carinyu! Gràcies per tots els "molt bé, carinyu" que em vas fer viure. Gràcies!!!! mola mil.

És curiós que, un cop més, aquesta cançó aconsegueixi tenir un sentit... totalment upside down del que tenia quan ell era amb mi. No puc deixar de pensar en les coincidències, i en la quantitat de sensacions i sentiments que m'aporten aquest tipus de coses. Brutal.

Thanks, The Rapture. Super grupazo. :)))) highly recommended. I si no us molen, què voleu que us digui... fuck off.
Amb carinyu, sempre!!! xD



divendres, 21 de març del 2014

Brothers in arms

Dire Straits – Brothers In Arms

Sempre he tingut debilitat per aquesta cançó. En el seu temps, de ben petita, ja em posava els pèls de punta... sense saber ben bé perquè. Ara, em fa pensar molt en mon germà... Ara que estem tots desperdigats, que el meu pare és mort, mon germà està lluny, la meva àvia és aquí però no ens coneix ni està en aquest món, i la meva mare lluita cada dia i la veus com lluita... i et fa patir.
Tot és molt diferent. Tots hem cambiat. Mai ens ho diem, però ens estimem molt. Ho noto.
Per mi mon germà és el TOT. És casi la persona més important de la meva vida. Aquesta cançó em fa pensar molt amb ells. En quan mon àvia estava per nosaltres, en quan el meu pare... en fi. En mon germà i jo quan erem joves. Les estones junts. Els moments compartits. És una persona tan especial... tan únic.
En el moments difícils, que n'hem tingut uns quants, quan va morir el meu pare, i els incomptables ensurts que ens ha donat mon àvia, és quan he notat més com ens estimem. És quan realment ens hem abraçat i hem plorat junts. Dono gràcies a aquets mals moments, perquè m'han fet sentir-los molt a prop. Jo abraçaria a mon germà cada dia d'aquest món. Però no ho faig tampoc. Som així de burrus.
Tinc molta sort. De tenir un germà tan especial, i una mare tan... tan ella! I una àvia que m'ho ha donat tot, i que ara... ja no és ella. A vegades no sóc conscient que ells són els més importants de la meva vida, ni jo ni les meves circumstàncies. Els estimo més que a mi mateixa. És molt bonic.

:)

dijous, 20 de març del 2014

no sé

Avui em sento com abans, però amb la trista llunyania del temps. Amb la trista nostàlgia d'allò a l'estómac que ja no ve a buscar-me.
M'ha deixat.
Ha marxat. Sento una barreja de coherència i nostàlgia certament extranya. Vull plorar i no puc.
Sento que els sentiments d'abans s'esvaeixen dins meu sense volta enrrera, sense poder tornar a llavors.
Sento que se'm escapa. Que marxa, que se'n va. Que realment és ara quan m'està deixant.
No hi puc fer res, és el que és i s'ha de ser coherent. Però la coherència i a sensatesa me'l prenen sense més remei, potser volent seguir la cançó del pas del temps, que a tots ens enamora i ens fa ballar la seva melodia.
Potser és hora de deixar-me endur per aquest camí, però sento que necessito nedar contra corrent perquè no se'm escapi. Potser el necessito tant que vull anar en contra del temps i la distància.
Potser tinc el síndrome d'Estocolm.
Les ganes d'estimar-lo i cuidar-lo són tan fortes que és absolutament frustrant.
És absolutament frustrant i absurd tot plegat. Són les ganes, són la sensació que m'ha abandonat. És la sensació de buit permanent que no l'omple el dolor. L'omple una sensació d'adéu que no m'agrada.
Preferia morir per dins que sentir aquest adéu tan fred.
Torna, sis plau. Tornem enrrera. No em deixis. Ara no. No em deixis. Em tornaré boja si ho fas. Ara no, sis plau.
Tornem allà d'on venim, abraça'm. Seré capaç, però dona'm temps. Temps del que jo vull, temps del que s'escapa. Temps al temps.

dimarts, 18 de març del 2014

Adore

The Smashing Pumpkins – For Martha


L'Adore dels Smashing Pumpkins és sens dubte un dels cd's que més m'ha impactat a la vida, i dels que més he escoltat. Que seria... cap al 1997 o 1998...
Em podia quedar hores estirada al llit amb els ulls tancats, escoltant-lo una vegada i una altra i una altra... Sentint tota la seva tendresa i sentiment fluint per dins meu... deixant-lo fer, deixant-me fer...

Si esteu llegint el post com s'ha de fer (ehem...) estareu escoltant For Martha.
Sembla mentida com prèn sentit de cop i volta aquesta cançó. Com, en una idea romàntica i absurda penso que va ser escrita per mi, en el seu dia... per retorbar-me amb ella avui com estic fent ara, perquè m'agafés de la mà, super dolça, i m'apropés cap a ella, lentament, per abraçar-me.

Enjoy :) deixeu que us abraci. Reconforta.

Whenever I run
wherever I run to you lost
it's never done
just hanging on

the past has let me be
returning as if dream
shattered as belief

if you have to go, don't say goodbye
if you have to go, don't you cry
if you have to go, I will get by
someday I'll follow you and see you on the other side

but for the grace of love
I'd will the meaning of
heaven from above

but for the grace of love
I'd will the meaning of
heaven from above

your picture out of time
left aching in my mind
shadows kept alive

if you have to go, don't say goodbye
if you have to go, don't you cry
if you have to go, I will get by
I will follow you and see you on the other side

but for the grace of love
who'd will the meaning of
heaven from above

long horses we are born
creatures more than torn
mourning our way home




dijous, 13 de març del 2014

El gran Ivan Ferreiro! Don Enrique González, crack!

)

Nah. Ho dubto molt. Dubto molt que algun dia pugui tornar a tenir això. Però almenys s'ha intentat. A mitges tintes però si. Mica en mica, poc a poc... i més intensament del que pensava.
Igual és només una il.lusió, fruit del desencant i la decepció. Igual només és un ideal absurd que existeix dins de les nostres ments.
Igual sempre estarà darrera meu, perseguint-me. Igual mai em podré despendre d'això. Per sort, sóc conscient que pot arribar a ser una sort i no una desgràcia. I ho penso quan veig vides paral.leles. No cruzadas. Quines coses...

Que tingueu sort. Jo ja l'he tingut. Se'm ha acabat, però l'he tingut.
May the force be with you.

divendres, 7 de març del 2014

La pulsera

Seh! Avui tinc el dia... Però bueno, almenys no és cada dia així. Està bé... it's ok it's ok...

Avui em ve de gust explicar la història de la pulsera. Una d'aquestes hippies (odio lo hippie... però bueno, quan intervé la cosa sentimental no hi ha odis que valguin).

El cas és que el millor dia amb diferència que vaig passar amb el Quim a Menorca va ser el dia que vam visitar Ciutadella.
Allà ens vam prometre amor, vam menjar, beure, i vam visitar la preciosa ciutat. Perquè és preciosa. No crec que hi torni mai jo, però si podeu, aneu-hi. Té un encant molt especial...
Allà li vaig regalar una pulsereta. LA pulsereta. Va ser un moment molt bonic, romàntic... Va ser maco posar-li, va ser maco TOT.
Bé. Ara ve quan... el maten. Literalment.
Setmana després justa (ja ho he dit moltes vegades) va morir. Vam arribar amb el ferry a les vuit del vespre del dia 16 d'agost, i a les 8 del vespre del divendres següent, el 22, va morir.
L'endemà del 22 el vaig veure mort. Al seu taút. Buscava i rebuscava per sota la màniga de l'americana la pulsera, a través del vidre on els posen. No la veia.
En un moment de desesperació li vaig dir a algú, no sé a qui... El cas és que al dia següent, diumenge, em vaig passar casi tota la tarda allà. Al seu costat. La gent anava i venia, crec que jo molestava més que altra cosa, però sabia que mai més estaria al seu costat i, la veritat, preferia molestar que separar-me'n.
Quan va ser hora de tancar el tanatori, la seva mare em va venir plorant, a despedir-se de mi. No parava de dir "té, té..." jo l'abraçava, histèrica, nerviosa, destrossada. No veia que a la mà hi tenia la pulsera, que me l'estava donant.


I aquí la tinc. La vaig portar fins... un mes després? Me la vaig treure. Em feia molt de mal. Avui me l'he posada de nou. No sé perquè. Com gairebé tot el que té a veure amb ell, no sé perquè ho faig però ho faig. Suposo que és inexplicable el que el Quim em feia i fa sentir. Inexplicable. Però tan real com que aquesta pulsera va venir de Ciutadella, un dia d'estiu on vaig sentir l'amor com crec que mai més el tornaré a sentir.

Gràcies per llegir-me, siguis qui siguis.

Pulsera va amb O? o no es diu així... que importa, m'ho perdoneu, oi?