Ens vam conèixer treballant junts. Cada dia pel matí, cap allà a les vuit menys quart arribava a la feina. La meva rutina de cada dia (encara ho és) era donar de menjar als gats de la fàbrica i anar a fer un tallat a la cafeteria. Allà estava ell sempre, assegut a una d'aquestes cadires de platja blanques, mig sobat. Senyalava amb la mà la taula, sense articular paraula, on hi havia el meu tallat de cada dia, que m'havia tret ell de la màquina.
Agafava el tallat i xerràvem un rato, ell i el seu company, el Jose Luís.
En aquella cadira també s'asseia a les 4 de la tarda. On ens trobavem per menjar-nos una poma o qualsevol tonteria i feiem manetes d'amagat dels altres companys.
Avui la cadira era al contenidor de la brossa. He baixat corrents quan l'he vist per la finestra del pis de dalt on jo treballo. He anat a la cafeteria a veure si hi era, i no. M'he acostat al contenidor i allà estava. Era ella. Trencada.
Suposo que m'he d'anar acostumant a que tot es trenqui poc a poc.
És un tros de plàstic. És un tros de plàstic absurd. Però...
De fet, encara em queden moltes coses i molts racons de la fàbrica estúpids que em recorden a ell. I suposo que m'he d'anar desprenent d'ells, de lo material. Suposo que m'he de fer a la idea que és al meu cor i enlloc més. Suposo que no he de pensar que és a la tomba podrint-se.
Sé que tu ho entens Quimi, amb això ja en tinc prou. Sé que tu entendries el que he sentit quan he vist la cadira a la brossa. Ho sé. Gràcies per entendre'm! Si no, em tornaria boja.
T'estimo, això també ho saps més que mai.
divendres, 28 de febrer del 2014
dissabte, 22 de febrer del 2014
Pocholooooooo, la mochilla!!
Fa mig any se'm va encomanar una fita. Algun God amb un sick sense of humor (citant als Depeche mode) em va dir que m'havia de penjar una motxilla com la del Finn el humano i començar la meva peculiar "Adventure time".
La motxilla porta moltes coses a dintre. Pesa una mica tot i que t'acostumes una mica a portar-la. El que més pesa és l'amor. Si.
La qüestió és que malgrat molta gent estigui al teu costat en el camí, i que el camí fa pujada, no et poden ajudar a portar-la. Inclús a vegades fan que pesi més. També a vegades fan que pesi menys, amb coses que ni t'esperes, coses maques... sobretot moments macos.
Avui somiava i somiava... perquè a la motxilla també hi portes somnis. Somnis passats i somnis del subconscient.
Primer era curiós perquè el meu pare era al hospital, però a l'habitació hi tenia un balconet, sense barana, com un balcó en obres on el meu pare estava llegint el diari en una cadira. Jo tenia un helicòpter de color groc d'allò més futurista, amb unes palanques per accelerar o volar més alt. Pel camí al balcó m'enganxava amb una filera de bombetes que no sé perque penjaven dels arbres del carrer de casa els meus pares.
Finalment arribava al balcó i deia "hola papa!!!!" i llavors m'he despertat amb molta set.
Quan he tornat a dormir, no sé quantes hores han passat però llavors era en una espècie de restaurant xinès, amb la meva mare i gent somrient que se'm presentava. Tots esperavem que arribés el Quim. I com tardava... hi havia estones que pensava que no venia perquè li havia passat alguna cosa. De cop i volta ha aparegut, com apareixia ell sempre, amb un somriure giganteeeee... com si tal cosa.
Llavors el Watson se'm ha tirat damunt, en una de les seves baralles amb la seva germana i m'he despertat.
És curiós quines coses fa el subconsicent. És maco tenir-los en ment present, vius, quan somies. És guai. Per uns moments els fas viure.
Jo no sé com anirà a partir d'ara tot. Però em dóna la sensació que la meva motxilleta me'n té unes quantes més preparades.
Si pogués triar, potser l'hagués triat d'un altre color... o inclús amb rodes, com les dels nens quan van al cole. Però tampoc crec que pogués triar no tenir-la. Suposo que alguna cosa ja ha cambiat desde llavors.
M'impresiona molt la força que tenim les persones a dins. La que tinc jo. Perquè encara que doni la sensació quan escric que estic enfonsada en la misèria, no ho estic. Al contrari. Crec que per fi sé caminar per mi sola, sense necessitat de que m'ajudin massa a fer les coses. Crec que sóc molt menys clumsy que abans. Crec que necessito moltes menys coses que abans per viure.
És més... en el fons la motxilla m'ha alliberat de perjudicis, de pors, i de malsons que no portaven enlloc.
És per això que moltes vegades sents la soletat. I no la soletat en plan Calimero nadie me quiere, la soletat de saber com molts fan el titella pensant que això és viure.
No. Viure no és fer el titella, ni estar constantment dos passos més enllà del que ets. Si no mires per on trepitges, perquè estàs mirant massa endavant, pots ensopegar. Molt més que no pas si tens la mirada als teus peus, al que en diríem PRESENT.
El que em repateja al estómac que ni amb 300 almax se'm passa, és pensar que els meus passos no eren ferms mentres el Quim hi era. O tu, papa.
No és fins que tens la motxilla de pedres que aprens a entrenar bé. Com el Goku i el Krilin, vaja.
Però com tampoc és saludable lamentar-se...
Com tampoc necessito X per ser feliç
Com tampoc se'm acabaria el món si Y
Si em passa Z tampoc ho evitaré fent xsub1...
L'ecuació vital se'm simplifica, i no té incògnites. 2 + 2 són 4. Malgrat ens emperrem en convertir-la en la d'Schrödinger. I és el que em fa pena, que volem viure basats en ecuacions falses i absurdes i pretendre que així és la vida. Doncs no.
La motxilla porta moltes coses a dintre. Pesa una mica tot i que t'acostumes una mica a portar-la. El que més pesa és l'amor. Si.
La qüestió és que malgrat molta gent estigui al teu costat en el camí, i que el camí fa pujada, no et poden ajudar a portar-la. Inclús a vegades fan que pesi més. També a vegades fan que pesi menys, amb coses que ni t'esperes, coses maques... sobretot moments macos.
Avui somiava i somiava... perquè a la motxilla també hi portes somnis. Somnis passats i somnis del subconscient.
Primer era curiós perquè el meu pare era al hospital, però a l'habitació hi tenia un balconet, sense barana, com un balcó en obres on el meu pare estava llegint el diari en una cadira. Jo tenia un helicòpter de color groc d'allò més futurista, amb unes palanques per accelerar o volar més alt. Pel camí al balcó m'enganxava amb una filera de bombetes que no sé perque penjaven dels arbres del carrer de casa els meus pares.
Finalment arribava al balcó i deia "hola papa!!!!" i llavors m'he despertat amb molta set.
Quan he tornat a dormir, no sé quantes hores han passat però llavors era en una espècie de restaurant xinès, amb la meva mare i gent somrient que se'm presentava. Tots esperavem que arribés el Quim. I com tardava... hi havia estones que pensava que no venia perquè li havia passat alguna cosa. De cop i volta ha aparegut, com apareixia ell sempre, amb un somriure giganteeeee... com si tal cosa.
Llavors el Watson se'm ha tirat damunt, en una de les seves baralles amb la seva germana i m'he despertat.
És curiós quines coses fa el subconsicent. És maco tenir-los en ment present, vius, quan somies. És guai. Per uns moments els fas viure.
Jo no sé com anirà a partir d'ara tot. Però em dóna la sensació que la meva motxilleta me'n té unes quantes més preparades.
Si pogués triar, potser l'hagués triat d'un altre color... o inclús amb rodes, com les dels nens quan van al cole. Però tampoc crec que pogués triar no tenir-la. Suposo que alguna cosa ja ha cambiat desde llavors.
M'impresiona molt la força que tenim les persones a dins. La que tinc jo. Perquè encara que doni la sensació quan escric que estic enfonsada en la misèria, no ho estic. Al contrari. Crec que per fi sé caminar per mi sola, sense necessitat de que m'ajudin massa a fer les coses. Crec que sóc molt menys clumsy que abans. Crec que necessito moltes menys coses que abans per viure.
És més... en el fons la motxilla m'ha alliberat de perjudicis, de pors, i de malsons que no portaven enlloc.
És per això que moltes vegades sents la soletat. I no la soletat en plan Calimero nadie me quiere, la soletat de saber com molts fan el titella pensant que això és viure.
No. Viure no és fer el titella, ni estar constantment dos passos més enllà del que ets. Si no mires per on trepitges, perquè estàs mirant massa endavant, pots ensopegar. Molt més que no pas si tens la mirada als teus peus, al que en diríem PRESENT.
El que em repateja al estómac que ni amb 300 almax se'm passa, és pensar que els meus passos no eren ferms mentres el Quim hi era. O tu, papa.
No és fins que tens la motxilla de pedres que aprens a entrenar bé. Com el Goku i el Krilin, vaja.
Però com tampoc és saludable lamentar-se...
Com tampoc necessito X per ser feliç
Com tampoc se'm acabaria el món si Y
Si em passa Z tampoc ho evitaré fent xsub1...
L'ecuació vital se'm simplifica, i no té incògnites. 2 + 2 són 4. Malgrat ens emperrem en convertir-la en la d'Schrödinger. I és el que em fa pena, que volem viure basats en ecuacions falses i absurdes i pretendre que així és la vida. Doncs no.
dijous, 6 de febrer del 2014
Res...
Avui només tinc ganes de dir que l'estimo molt i que el trobo molt a faltar. Que sembla tot mentida.
No em reconec a estones. Només a estones. No em reconec.
No em reconec a estones. Només a estones. No em reconec.
diumenge, 2 de febrer del 2014
Efemèrides personals
L'altre dia parlant amb una persona molt propera a mi, m'explicava la història d'un senyor que coneixem que se li ha mort la seva dona fa poc. Farà uns mesos... Em deia que ell cada dia escriu a la seva dona a través d'un blog. Em va donar la opinió tot dient " això són tonteries". En fi. Jo vaig respondre dient que això és terapia, perque no sé si el meu interlocutor té idea... que jo faig alguna cosa semblant aquí.
Tonteria o no tonteria, suposo que és respectable. Una aniran a missa a resar, uns altres deixaran la seva habitació tal qual estava, uns altres llençaran tot el relacionat amb la persona que ja no hi és... Jo, jo no sé que he arribat a fer, però sens dubte, moltes tonteries. I és que quan perds algú, cada persona surt per on pot.
Bé. Avui és 2 de Febrer. Dia de la Candela, patrona de Valls. Fa 4 anys erem aquí a casa jo i el Quim. Arreglant alguna cosa, recordo que ell era dalt de l'escala, potser penjant ulls de bou o no sé, la veritat és que no ho recordo.
Ja feia temps que feiem el tonto, però jo negava i negava l'evidència que estavem enamorats, mantenint sempre les distàncies quan podia i, quan no, deixant-me portar pels sentiments.
Recordo que més o menys devia ser aquesta hora del matí, quan vaig deixar el que estava fent i vaig nar cap a ell. El vaig agafar de les mans i en el plan més teenager pava tonti que us pogueu imaginar li vaig dir:
"Quim, vols sortir amb mi?"
jajajajaja... Va ser tan ridícul i tan maco a la vegada. Com es sol dir, em vaig liar la manta al cap i vaig ser sincera amb mi mateixa i amb ell. Per què no em podia enamorar d'una persona com ell? per què?
Va flipar. No s'ho esperava, clar...
Després d'allò vam viure super feliços com a parella que erem. Amb les seves coses rares com no voler dir-ho a la seva familia perquè li feia corte... o coses del pal que abans flipava però que ara em fan una gràcia especial.
Després aquets 4 anys van donar per molt. Alts, baixos, estar molt a prop, molt lluny, compartir-ho tot, no compartir res... No sé si lo típic de les parelles, o lo típic d'una persona (jo) que mai va saber com portar la situació del tot.
Aquell dia, aquell moment que em vaig "liar la manta" al cap i vaig decidir tirar endavant de manera oficial... Va ser un dels moments més feliços. Em sap greu no haver sabut estar a l'alçada. I després m'ha passat el que m'ha passat. I sap greu. Sap greu la patacada. Sap greu l'òstia que m'ha donat la vida en tota la cara. Espero que serveixi d'alguna cosa.
Repetiria mil vegades el dia de la Candela de fa 4 anys. I tandebò la setmana abans que morís, hagués sigut capaç de fer com aquell dia i deixar-ho tot i disfrutar dels dies que ens quedaven. Però ara és molt fàcil pensar-ho, ara és molt fàcil pensar lo idiota que vaig ser. Almenys, si d'alguna cosa ha servit que marxi per sempre, és per adonar-me que no val la pena perdre el temps donant voltes a les coses. Que si amb algú pots ser tu mateix i res te'n separa a part del teu cap, has de deixar-te emportar i estimar.
Dubto molt que em torni a passar. I ostres... quina sort que vaig tenir!!!!!!
T'estimo Quimi! Te'n faries creus de la quantitat de coses que faig soleta pensant que tu m'ajudes. Te'n faries creus de tot el que estic aprenent. Estaries content de mi, ho sé. Gràcies i feliç aniversari de noviuuuuus!
Tonteria o no tonteria, suposo que és respectable. Una aniran a missa a resar, uns altres deixaran la seva habitació tal qual estava, uns altres llençaran tot el relacionat amb la persona que ja no hi és... Jo, jo no sé que he arribat a fer, però sens dubte, moltes tonteries. I és que quan perds algú, cada persona surt per on pot.
Bé. Avui és 2 de Febrer. Dia de la Candela, patrona de Valls. Fa 4 anys erem aquí a casa jo i el Quim. Arreglant alguna cosa, recordo que ell era dalt de l'escala, potser penjant ulls de bou o no sé, la veritat és que no ho recordo.
Ja feia temps que feiem el tonto, però jo negava i negava l'evidència que estavem enamorats, mantenint sempre les distàncies quan podia i, quan no, deixant-me portar pels sentiments.
Recordo que més o menys devia ser aquesta hora del matí, quan vaig deixar el que estava fent i vaig nar cap a ell. El vaig agafar de les mans i en el plan més teenager pava tonti que us pogueu imaginar li vaig dir:
"Quim, vols sortir amb mi?"
jajajajaja... Va ser tan ridícul i tan maco a la vegada. Com es sol dir, em vaig liar la manta al cap i vaig ser sincera amb mi mateixa i amb ell. Per què no em podia enamorar d'una persona com ell? per què?
Va flipar. No s'ho esperava, clar...
Després d'allò vam viure super feliços com a parella que erem. Amb les seves coses rares com no voler dir-ho a la seva familia perquè li feia corte... o coses del pal que abans flipava però que ara em fan una gràcia especial.
Després aquets 4 anys van donar per molt. Alts, baixos, estar molt a prop, molt lluny, compartir-ho tot, no compartir res... No sé si lo típic de les parelles, o lo típic d'una persona (jo) que mai va saber com portar la situació del tot.
Aquell dia, aquell moment que em vaig "liar la manta" al cap i vaig decidir tirar endavant de manera oficial... Va ser un dels moments més feliços. Em sap greu no haver sabut estar a l'alçada. I després m'ha passat el que m'ha passat. I sap greu. Sap greu la patacada. Sap greu l'òstia que m'ha donat la vida en tota la cara. Espero que serveixi d'alguna cosa.
Repetiria mil vegades el dia de la Candela de fa 4 anys. I tandebò la setmana abans que morís, hagués sigut capaç de fer com aquell dia i deixar-ho tot i disfrutar dels dies que ens quedaven. Però ara és molt fàcil pensar-ho, ara és molt fàcil pensar lo idiota que vaig ser. Almenys, si d'alguna cosa ha servit que marxi per sempre, és per adonar-me que no val la pena perdre el temps donant voltes a les coses. Que si amb algú pots ser tu mateix i res te'n separa a part del teu cap, has de deixar-te emportar i estimar.
Dubto molt que em torni a passar. I ostres... quina sort que vaig tenir!!!!!!
T'estimo Quimi! Te'n faries creus de la quantitat de coses que faig soleta pensant que tu m'ajudes. Te'n faries creus de tot el que estic aprenent. Estaries content de mi, ho sé. Gràcies i feliç aniversari de noviuuuuus!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)