Caaaaaasi 2014

Segons sembla si que serveix escriure aquí les coses. O no... Casi sempre que emeto un output d'aquest tema no rebo casi inputs... No sé si m'explico.
La veritat és que gairebé només comparteixo tot amb una persona (una amiga) que està lluny però que m'ajuda molt a... no tornar-me lera!
I és que cada vegada és com "pitjor" i no vull fer servir adjectius radicals però... ostres.
Sabeu què penso últimanent? Doncs que ara per Cap d'any els seus amics ho passaran malament. Perquè ell no hi serà i... em sap super greu. Però és que per mi cada dia hi era i em sento així caaaaada dia. No entenc com una persona pot omplir tant. I em sabeu greu tantes coses que m'he fet una cura d'humiltat a mi mateixa que vamossss... Que gilipolles.
Ai tiu. Em sembla que no escric més. Que m'estic posant trista, trista.

Quimi, que et trobem a faltar jo i els titis! Que encara m'aixeco a pixar a les nits pel raconet de la paret del llit per no despertar-te! però ja no dormo amb taps, per fiii... Com ja no ronques tampoc...
Avui he somiat que estava a una festa extranya amb gent extranya i els explicava que t'havies mort i plorava molt. No sé... fotia la nota alla al mig, una cosa molt extranya.

Enough!

Dia dels inocents.

No sé. Crec que em comença a desesperar la espera. Crec que no sé molt bé cap on tirar. A tot arreu on vaig me'l imagino al meu costat... i sembla com de pirat però li parlo dins del meu cap i li dic coses. A les que se suposa sé la resposta. Sé que m'abraçaria com mai i li sabria molt de greu que estés així. Però que hi puc fer? Si no hi és. Desespera... A veure si de cara al 2014 em començo a cuidar i deixen d'haver moments com aquest, en els que sento que per més que tothom m'ajuda i hi ha moltes coses bones al meu voltant, jo només penso en ell. És contradictori. Sé que he de gaudir del moment perque demà pot no ser-hi, i per altra banda, no ho sé fer sense ell. Jodeeeeeerrrrr... com el trobo a faltar!!!!!!! la putaaaaa!!!!

Capítol 380 del meu particular infern

Avui tot anava més o menys bé. Cafè amb sa mare al "nostre bar" sense que m'afectés massa, per ja haver-hi anat varies vegades, amb varies vegades de caure'm el món a sobre...
Però com ha cambiat la cosa quan a la porto a casa decidida a dir adéu i "prueba superada" quan... Veig al jardí l'arbre de nadal, ple de llums... les llums que ell havia posat l'any passat, i cada any en aquell arbre. I lo content que n'estava. Cada any alguna llum nova.
El món a sobre és poc per dir el que he sentit al veure "el seu" arbre.
Derrumbada intentant mantenir una compostura bastant impossible... Impossible perquè era allà. Impossible quan m'expliquen les sis injeccions d'adrenalina que li van caure per reanimar-lo. I que no van fer res... No com a la Uma Thurman a Pulp fiction que la van activar al acte. No.
Adéu i apanya't amb el que et queda.
Em segueix semblant tot una broma.
Una broma en forma d'arbre de nadal inmens al jardí de casa seva, la casa on tantes estones passàvem desitjant que no vingués ningú. El mateix ningú que ara, en forma de sa mare, em sembla el tot. Perquè és  la conexió que tinc amb ell. Ella i només ella. La mateixa persona que desitjava que no aparegués per casa per estar sols, ara és la que em fa sentir menys sola, amb tot aquesta colla de sentiments horribles que no puc compartir amb qui me'ls fa sentir.
T'estimo Quim. L'arbre, un any més, està preciós. Gràcies a tu.

:)

A vegades estic tan trista que NO em costa estar contenta. Penses... per què? Perque passar més mals ratos dels que ens són estrictament necessaris? I se't ensorra tot, i no et deixes... i es torna ensorrar.. i potser et deixes, però ho tornes a intentar.
A vegades el recordo sense que ningú ho sàpiga. Amb paraules, amb gestos que faig... i sé que són nostres. I de ningú més. I el sento tant a prop que... em sento contenta. En comptes de trista, contenta.
És extrany. És molt extrany.
A vegades sento que estic vivint una altra vida. Que per alguna raó hi ha hagut un error i això no em toca.
A vegades penso que hi ets, Quim, i que en qualsevol moment estaré fent unes rises amb tu. I les faig, les fem... riem, plorem, ens estimem. L'únic que no ets físicament aquí. Però...
A vegades penso, i què? Que no tinc sort? Jo crec que molta. A vegades penso la sort que tinc i he tingut. La sort de saber que algú ho ha donat tot per mi, tot. Tot. Qui ho pot dir això?
A vegades no sé ni com ho faré. I a vegades tinc claríssim cap on tirar.
A vegades em sento culpable, i a vegades orgullosa de tot el que vam aconseguir.
No tinc ganes d'estar trista, i ho estic. Però sé que tu ets amb mi. Hi ets. I ho sé. Sempre hi has estat. Des del primer moment que ens vam conèixer. Sempre.
A vegades crec que estic malament del cap. A vegades penso que no, i que sort que tu em mantens amb els peus a la terra.
Sé perfectament que em diries a cada moment. Et conec massa. I m'ajudes. M'ajudes molt. Com sempre feies.
Gràcies. T'estimo.