Ara és mort.
Els fets van anar succeïnt, el van jubilar donant-li la invalidesa i va marxar de la feina on treballàvem els dos junts. Aquí va ser el primer cop que el vaig enyorar, però d'una manera que ara desitjaria tenir, perquè sabia que quan plegava de la feina, quedàvem i ell era allà.
Ara és mort.
Sempre em deia que des del primer dia que vaig entrar a treballar allà, ell sabia que jo havia d'estar amb ell. Companys em deien que sempre els explicava que si no era jo, no seria ningú. I així va ser. Em va costar temps, però ell ho va aconseguir.
Va ser una mort de sobte, que mai hagués esperat. I mira que fèiem a vegades bromes... "deixa de fer això que et quedaràs sec!" i coses del pal...
Mica en mica però, els dos vam apendre a viure amb això, amb que ell no treballés, amb... una malaltia que pensàvem que no ens tenia els dies comptats.
I si els teníem.
Per això ara... Ara penso que no erem ni molt menys la parella perfecta. Baralles, moltes baralles. Temporades sense parlar l'un amb l'altre que ara... Ara a vegades m'hi recolzo pensant que "no el puc trucar perque estem enfadats".
Però malgrat les baralles, sempre hi havia alguna cosa que ens feia tornar a estar junts.
"estem molt enganxats" em deia ell a vegades amb un sentiment que estava entre l'enamorament i la resignació.
Perquè jo puc dir que n'he estat d'enamorada, i ell... a ell només calia veure'l com era amb mi. Mai ningú m'ha estimat com ell. I això fa que el buit que sento ara sigui inmens. Perque realment em falta, ho sento que em falta, sento el buit com si el pogués tocar.
Perque no hi és. No està enfadat amb mi, ni fora de la feina. Ara no hi és. I no hi és de debò.
No puc parlar amb ell, abraçar, no li puc fer petons... No el puc cuidar.
Només el puc recordar i estimar.
I és un constant de coses del dia a dia que necessito compartir amb ell. I no puc.
I tot és tan difícil que ara és quan veig que ell em feia la vida fàcil. I ara sóc jo, i només jo qui ha de fer la meva vida sense el suport que ell significava.
Però amb el temps em quedaré amb les bromes, els mimus, els massatges als peus, les estones de piscina, les estones a casa meva sense fer res, els moments de tendresa, el viatge a Menorca, a Andorra, al País Vasc, l'hotel Convenio d'Amorebieta, el trasllat de pis, el Nanusku, la tuberia contraincendis on ens trobàvem a les tardes d'amagat a la feina, les nits junts, el sexe, les tonteries que vam arribar a fer junts, les tajes, les anades de la bola, els que pasa pata pite pau, els nyeee, els hum hum hum, jajajaa.... ains.. els plors, les rialles, les baralles! Tot! I sobretot amb TU que sempre formaràs part de mi.
Hi ha moments molt extranys que fins i tot puc sentir que està al meu costat, perquè la meva vida segueix i ell sempre hi era. HI ÉS.
Ara és quan me'n adono de lo molt de tu que hi ha en mi. I això no morirà fins que jo no mori.
T'estimo Quimi! T'estimaré sempre, carinyu.
