Mar1lyn Man5on

Que es pari el món perquè avui he decidit parlar sobre Marilyn Manson!

Sobre què? De què? Qui? D'aquell notes? D'aquell personatge oblidat de la meva extranya adolescència?

Si. Ell i només ell... Ell. Qui m'ha fet la més freaki de les noies de la classe, o la més freaki de les novies que heu tingut per molts dels que potser... algun rato llegiu això.

El fenòmen del grup que es corromp amb el temps, per desgràcia, ha acabat encaixant amb el perfil de MM, però... Per molt que estigui corrumput, per molt que ARA no sigui capaç de fer sentir el que abans podia, mai deixarà de ser aquell personatge que ens va remoure les entranyes quan erem més joves.

I és que ni ell ni nosaltres som els mateixos... Però els meus sentiments es segueixen excitant i regirant igual que fa deu anys enrrera quan sento l'entrada de Cryptorchid.

Mai oblidaré el moment en que Antichrist Superstar va caure a les meves mans, quan en realitat jo havia anat a la botiga de discos a comprar el Tragic Kingdom de No doubt... (Any 1997 quan ni em podia imaginar que existirien coses com ara l'emule).

El vaig escoltar d'una tirada, amb els colzes arrepenjats a la taula i les mans aguantant-me el cap... una per una vaig escoltar les cançons i vaig llegir les lletres... Aquell moment semblava que havia de ser un com qualsevol altre, però no me'n he oblidat mai, i encara que us semblarà que exagero, alguna cosa va cambiar, un punt d'inflexió extrany, si.

Extrany potser tot plegat, i també la sensació que sempre m'ha produït la gent que no ha entés que podia veure jo en un paio així. Sempre he defensat els meus gustos per damunt dels dels altres, igual que faria un fan de la Pantoja si li digués el que penso d'ella. Tot és respectable, suposo.

Potser tenim el passat idealitzat, o potser pensem que les coses bones només es poden repetir una vegada i tota voluntat d'insistir en fer que perduri és inútil, però sé que tot és real i no una il.lusió o un sentiment idealitzat cada vegada que escolto aquell Marilyn Manson de fa deu anys.

"He is the angel with the scabbed wings, hard drug face, want to powder his nose..."

It's all gone, Pete Tong

It's all gone, Pete Tong és un documental fictici que ens deixa entrar dins la vida d'un DJ que es fa dir Frankie Wilde, resident a Eivissa.
D'entrada a mi aquest món dels DJ's d'Eivissa i tot plegat no és que em cridés especialment l'atenció. Però la peli em va sorprendre molt gratament al veure com, de ser la història sobre un tiu completament sonat, desmadrat i desquiciat que té tota la fama que vol, tots els calers que vol, totes les ties que vol i tota la cocaína que vol,... passa a ser una història que desprèn sensibilitat per totes bandes pel fet de que Frankie Wilde, DJ desquiciat, desmadrat, cocainòman i bla bla bla...un bon dia es queda sord.
Hi ha per mi tres fases dins la peli. La primera, la del desmadre, les farres i la "bona vida" (i ho poso entre cometes bona vida, ara us diré perquè). Una fase entremig, decadent total, on veiem la cara més fosca d'un adicte a la cocaína que un bon dia es troba que no pot treballar més per una limitació física que abans no tenia. Després de passar-les putes entrem a la última fase, la fase més entranyable de totes que és quan Frankie torna a la "bona vida" de veritat i on sembla que es retroba amb ell mateix després de quedar-se sord.
El protagonista que fa de Frankie Wilde és un actor que es diu Paul Kaye. La meva enhorabona al senyor Kaye perquè clava al personatge, gairebé et creus que va existir de veritat. Encantador.
No passa tampoc desaparcebuda l'aparició d'una mena de ós panda amb el nas ple de mocs i una veu d'allò més sinistra que representa el mono que Frankie Wilde passa amb la cocaína. Esplèndid.
Sorprenent, cambiant, a estones molt irònica. Em permeto també el luxe de dir que la trobo d'allò més sentimental (conscient de que és una opinió mooolt personal, i algú potser pot no veure el sentimentalisme per enlloc).

Enjoy it!

Si en voleu més:
http://www.itsallgonepetetong.com/

Robots in Disguise - Argument

Picture the scene Crowds circle over 2010 The robots are on tour again In separate transport stay together for their art A new album written continents apart Flash back ten years back to the start Back to the start Back to the start Ahhh [ Gonna get you bitch Gonna get you…bitch Shut up! Shut up! Shut up…Fuck you You are shit You stink of it ]

You're being pathetic You're gonna regret it I'm hating you lately I want my 3.80 You're pulling that face in my space Same noises each day Rewind and press play

You always You never You always You never You always You never You always You never

Can you not Can't you stop Can you not Can't you stop! Stop! Can you not Can't you stop Can you not Can't you stop! Stop!

Ego a go-go Headaches We gotta act more pro Yeah Just think of the fans Stop the soap Let's break up Make up If we split we're just another ex-band

If you want it to last Back to the start Back to the start If you want it to last

Lost Highway - David Lynch

Ho faré perquè així ho mereix, però escriure sobre Carretera perdida em resulta complicat, com complicat és entendre-la. Penso que ni amb una conversa tot fent una birra amb David Lynch treuria la solució als dubtes que ha creat la peli dins del meu cap d'espectador. I dic que ni el mateix Lynch els resoldria perquè d'això es tracta. La finalitat de la peli és aquesta, crear dubtes i fins i tot en molts moments, pors.
Els canvis entre els dos protagonistes desconcerten, l'un desapareix i l'altre apareix, a l'hora que els cabells de la Patricia Arquette canvien de color. Genialíssim.
Personatges amb mirades sinistres, sense nom, ni sentit. Sensació de claustrofòbia en molts moments, tot acompanyat de la dosi justa de violència.
Final estelar amb l'aparició curta, potser ni un minut, dels senyors Manson i Ramírez.
Tot un espectacle.
La banda sonora no té cap mena de desperdici. Nine Inch Nails, Marilyn Manson, The Smashing Pumpkins, Rammstein i el David Bowie. En el meu cas primer vaig descobrir la banda sonora, farà cosa ja de deu llargs anys, i deu llargs anys després ha vingut la peli. L'ordre dels factors no sé si altera el producte, però si us voleu deixar desconcertar per la ficció, heu de veure-la.