dimecres, 30 d’abril del 2008

En Llàntiaman

De tots els superherois, de bon tros el més tronat: no té cap poder especial ni du un cotxe tunejat.
Vora en Superman o en Batman, fa un efecte delirant.
Però a mi em té el cor robat, aquest bo de'n Llàntiaman.
No sap empaitar un tren bala, ni aturar els ginys més temibles;
l'únic do que ha demostrat és deixar llànties horribles.
De vegades no sé que el fum no saber volar o nedar; i els diners que al tintorer cada mes ha de pagar.
Tim Burton - La Trista mort del noi Ostra

____________________________
Of all the super heroes, the strangest one by far, doesn't have a special power, or drive a fancy car.
Next to Superman or Batman, I guess he must seem tame.
But to me is quite special, and Stain Boy is his name.
He can't fly around tall building, or outrun a speeding train,
the only talent he sems to have is to leave a nasty stain.
Sometimes I know it bothers him, that he can't run or swim or fly,
and because of this one ability, his dry cleaning bill's sky-high.
From Tim Burton's The Melancholy Death of Oyster Boy and other stories

En Boi, el Tòxic noi


Aquells que el coneixem - els seus amics- li diem Boi. Els altres el coneixen pel Tòxic Noi.
Li encanta l'amoníac i l'asbest i el fum espès de cigarreta. El que ell respira com l'aire ofegaria a una mofeta!
La joguina que més li agrada és un potet d'aerosol; s'asseu a terra i el xarbota i espraia a tort i a dret tot sol.
Sol fer guàrdia al garatge en el fred del matí, tot esperant que el cotxe l'empudegui amb el seu verí.
El primer i únic cop que he vist en Boi plorar és perquè un gra de clorur sòdic li ha entrat al ull sense trucar.
Un bon dia per ventilar-lo el treuen al jardí. I el rostre se li torna pàl.lid i el cos comença a enrigidir.
L'últim alè del seu trist viure és tristament grotesc. Qui hauria dit que algú es pogués morir de respirar aire fresc?
Quan l'ànima abandona el cos tots li resem una oració. I ella s'eleva cap al cel deixant un trau a la capa d'ozó.
Tim Burton - La Trista mort del noi Ostra
______________
To those who knew him -his friends- we called him Roy. To others he was known as that horrible Toxic Boy.
He loved ammonia and asbestos, and lots of cigarrette smoke. What he breathed in for air, would make most people choke!
His very favourite toy was a can of aerosol spray; he'd sit quietly and shake it, and spray it all the day.
He'd stand inside the garage in the early-morning frost, waiting for the car to start and fill him exhaust.
The one that only time I ever saw Toxic Boy cry was when some sodium chloride got into his eye.
One day for fresh air they put him in the garden. His face went deathly pale and his body began to harden.
The final gasp of his short life was sickly with despair. Whoever thought that you could die from breathing outdoor air?
As Roy's soul left his body we all said a silent prayer. It drifted up to heaven and left a hole in the ozone layer.
From Tim Burton's The Melancholy Death of Oyster Boy and other stories

dilluns, 28 d’abril del 2008

The Chemical Brothers - Do it again

Aquest video el vaig fer al Summercase de l'any passat, a falta d'idees per penjar al blog, reutilitzo l'únic video que he penjat a la meva vida al youtube del millor concert de la meva vida!

Enjoy it!

dilluns, 21 d’abril del 2008

Eternal sunshine of the spotless mind


o... Olvídate de mi, en la versió en español. Ja tinc fets els deures sobre Gondry i he vist les tres. Per mi al capdamunt del Top ten Gondry (o top three...) estaria The science of sleep, molt difícil de ser desvancada per cap altra peli. En segon lloc, Olvídate de mi, i la última Rebobine, por favor.

Rebobine por favor senyor Gondry i torni a deleitar-nos amb pelis com la Ciéncia del sueño, sis plau!
Després d'haver vist Olvídate de mi em declaro oficialment fan de Michel Gondry (i no Michael, com diu molta gent, entre ells un matat que vaig tenir darrera meu al cine veient Rebobine por favor, que semblava que s'havia colat de sala i anava a veure Casi 300).
Olvídate de mi està tan ben feta que no se com s'ha pogut fer. Comença com qui no vol la cosa, de manera normal i més aviat modesta, pero mica en mica va entrant dins del espiral del argument de manera que després ja no en pots sortir fins a arribar al final. No és del tot complicat lligar caps durant la peli si et fiques dins d'ella, però tot i així, és impossible deixar-la a mitges.
Si no existís la Ciéncia del sueño, Olvídate de mi seria la nineta dels meus ulls mirant a Gondry,però sentint-ho molt per Joel i Clementine, Stephanie i Stephane guanyen en el top ten. Per descomptat, Rebobine por favor les segueix, però dèbilment, amb menys força, casi casi sense atrapar-les.

dijous, 17 d’abril del 2008

Science of sleep - Stephane TV

Hi, and welcome back to another episode of "Télévision Educative". Tonight, I'll show you how dreams are prepared. People think it's a very simple and easy process but it's a bit more complicated than that. As you can see, a very delicate combination of complex ingredients is the key. First, we put in some random thoughts. And then, we add a little bit of reminiscences of the day... mixed with some memories from the past. That's for two people. Love, friendships, relationships... and all those "ships", together with songs you heard during the day, things you saw, and also, uh... personal... Okay, I think it's one. There it goes. Yes! Yes. Ok, we have to run... I'm talking quietly to not wake myself up.

dilluns, 14 d’abril del 2008

Michel Gondry



El Michel Gondry és un crack. És l'autor de mooolts videoclips (en trobareu la llista sencera a la wikipedia) que al veure'ls dius de manera rotunda: "com mola". Star guitar dels Chemical Brothers o Around the world dels Daft Punk. Crec que amb això ja ho dic tot.
Però monsieur Gondry no només fa videoclips, també fa pelis. Cine d'autor, és a dir, jo m'ho guiso, jo m'ho menjo. I tot s'ha de dir, ho fa molt bé.
La ciéncia del sueño, una de les seves pelis, per mi de les millor pelis que he vist i que s'han fet mai. És una peli totalment delirant, on no saps on ets, si dins la ment i els somnis del protagonista, al món real, o simplement dins d'una peli d'allò més freak. Absolutament recomanable per tots aquells que esteu farts de pelis, majoritariament de Hollywood, que abans de veure-les ja sabeu com comencen i el que és pitjor, com acaben.


Bé, tot això per dir que als cines trobareu la última del senyor Gondry, Rebobine por favor, que vai tenir el plaer de veure l'altre dia. A veure lo que dura, voto perque el cap de setmana que ve ja només la fan en sessió matinal els diumenges, una veritable llàstima.
Resumint moltíssim l'argument. Va de dos tius que es dediquen a fer pelis "suecadas" perquè no se'n vagi a la merda un videoclub d'un avi apassionat del jazz d'allò més entranyable.

Sembla molt pocasolta tot plegat i en realitat, ho és. Però aquí està la gràcia de la peli. Aneu-la a veure... i... ENDAVANT AMB EL CINE D'AUTOR!

http://es.wikipedia.org/wiki/Michel_Gondry
http://www.michelgondry.com/


http://www.youtube.com/watch?v=Ws_R_GxZX2o
http://www.youtube.com/watch?v=nPBmXEO3yUU

dimecres, 9 d’abril del 2008

Dorian



Dorian. Un grup que no entén tothom, inclús que per escoltar-lo et pot fer semblar freaky. M'encanta.

Però oh, resulta que tinc com un gafisme raro amb el grup. Com una maledicció que envolta cada pas que faig per apropar-me a un concert.

Primera part: Bikini.

Arribar a la Sala Bikini el dia del concert i veure tot de persones a fora. Contentes. Suades. Comenten entre elles lo guai que ha estat. Fiascu total, arribar quan el concert acaba.

Fallo tècnic, imperdonable vist el que m'esperava en el futur...

Segona part: Festival Insomni - Tarragona

Dorian al cartell. Emoció, nervis, ganes de treure'm l'espina de Bikini. Em demano fer festa a la feina, per aconseguir festa aquell dissabte em toca treballar 10 dies seguits (una de les putades varies típiques de quan currava a l'hosteleria). Dies abans, Dorian cau del cartell.

Tercera part: Girona

Concert de Dorian a Girona, en un festival d'aquets poperus. Cau en tan mal lloc i tan mala hora que no hi puc anar, causes logístíques.

L'espina ja no es espina, és un palillu. No! que dic palillu, es un ganivet, un punyal, una catana ja directament.

El dia que els pugui veure serà molt emocionant, serà un d'aquells concerts tan esperats, que quan acaben tens la sensació de mal de coll i vergonya interna per haver cridat massa cantant.

dilluns, 7 d’abril del 2008

Klaxons - Golden Skans




Intentant acabar amb la sequera de postejades al blog aquí deixo el video dels Klaxons amb Golden Skans. Havia de passar, havia d'acabar penjant-la, ho sé, es veia venir. Pels que no la conegueu, recomano escoltar la versió original. Tandeo us entri tan bé com a mi. Jo crec que sobren les paraules... la cançó ja parla per si sola. Brillant.
Light touch my hands in a dream of golden skans from now on... ja va ser una premonició del que resultaria ser per mi aquesta gran obra mestra de la música... Gràcies Klaxons per existir!

diumenge, 6 d’abril del 2008

Kurt & Courtney


Kurt & Courtney, així es diu una peli d'un tiu que va agafar un dia i se'n va anar cap a Seattle a grabar un documental, amb la finalitat de posar en dubte que Kurt Cobain es suicidés.

La història de Kurt Cobain podria haver resultat molt senzilla, com senzill també ha resultat complicar-la.

Un noi amb talent per la música triomfa, no suporta el pes de la fama i es suicida.

Kurt Cobain penso que era això, un noiet que va resultar tenir talent sense ell esperar-ho, que de cop i volta "sin comerlo ni beberlo" tot el Món l'aclamava. Si a això afegeixes heroïna + Courtney Love, el resultat acaba sent tràgic.

Durant el documental surten tota mena de personatges pintorescs que van coneixer al noiet. La tieta, la primera novia,la cangur de la seva filla... en fi, molta gent que sembla que vulguin apuntar-se a la moguda de sortir a la tele. El pare de la Love és el primer que l'acusa d'haver matat a Cobain, primera cosa rara, perque que un pare acusi la seva filla... és extrany, per molt segur que n'estiguis, si és la teva filla no ho vas explicant porai, si no que més aviat no vols que ningú ho sàpiga.
A mi el que m'ha provocat aquesta peli ha estat alimentar la mania que ja sentia per Courtney Love, que no sabrem mai si va matar a Cobain, però el que si crec que tenim tots clar és que era una arpia. Demandes i més demandes. Demanda a tot el que se li posa per davant, i per suposat al director del documental també. El que no sé és si també al seu pare.

Documental amb moltes contradiccions, sobretot si el comparo amb un que vaig veure al Sputnik on tot l'entorn més proper de Cobain, inclús la resta dels Nirvana, no semblaven gens extranyats que acabés amb la seva vida. Fins i tot deien que volia que el cd In utero s'hagués titulat I hate myself and I want to die.

Clar, una persona que diu això no es d'extranyar que se'l trobin amb un tret al cap, oi? Doncs perquè al documental Kurt & Courtney hi ha moments en que dubtes d'això? Un detectiu privat que afirma que tot quadra i que va ser la Love, inclús un paio super freak que es feia dir El Duce que diu que la Love li va oferir diners per matar-lo, ni més ni menys que 50.000 dòlars (paio freak que dos dies després de la entrevista on declarava això, va ser atropellat per un tren, que extrany, no?) Surt el seu millor amic, un tal Dylan, dient que mai havien parlat entre ells del suicidi... No s'entén. I potser està aquí la gràcia de tot plegat, que no s'entengui per poder envoltar de misteri una de les moltes morts de genis del món de la música. Si és que ja no els deixen ni suicidar-se en pau!

Bé ja per acabar, sabíeu que Smells like teen spirit es diu així per una marca de desodorant que es deia Teen Spirit? el més bo és que, una de les novies de Kurt Cobain una nit de molta taja i moltes drogues va escriure a la paret de casa seva ''Kurt smells like teen spirit''. Al Cobain li va molar la frase i va titular així la cançó. Temps després van preguntar-li que com és que havia titulat la cançó amb el nom de la marca del desodorant, a lo que ell va respondre ''comollll quin desodorant???'' Juas!